El Tema, any tres


Amb el 2014 hem entrat a l’any tres del tema, o El Tema, i a primera vista sembla que les idees d’uns i altres continuen inamovibles. Tot i que en realitat sí que hi ha hagut un canvi: avui dia les postures estan més assentades en conviccions absolutes. Fa un any hi havia independentistes que oferien diàleg i partidaris de seguir a Espanya que defensaven la consulta “per saber en quin punt ens trobem”. Ara molts sobiranistes repeteixen que ja no hi ha marxa enrere i, mentrestant, cada cop hi ha menys unionistes que defensin el dret a una consulta democràtica, com si temessin el triomf de la secessió.
 Aquest canvi s’explica per diverses raons. D’una banda els partits per la independència segueixen oferint il·lusions als votants, com ara la data i la pregunta de la consulta, tot i que de moment ningú hagi entrat en detalls concrets sobre la Catalunya de l’endemà, com canviaria la societat i quines serien les prioritats socials, lingüístiques o econòmiques. De l’altra, el govern central segueix encastellat en la negativa a acceptar la consulta i alhora el PSOE, amb la seva actitud erràtica, li dóna el vistiplau tàcit.
 El rerefons de la qüestió és que, d’ençà que governa amb majoria absoluta, el PP juga amb les prioritats dels espanyols. Cada cop que pren una decisió impopular, com ara les retallades socials, els desnonaments, la llei de lavortament o les ajudes als bancs, prova de contrarestar-la atiant davant la població el “problema català”. Res con la crítica a un tercer, a la seva insolidaritat, per buscar complicitats. No és una estratègia nova: durant anys el PP va fer el mateix amb la violència i ETA al País Basc, fins al punt que avui, en moments de dubte, encara els surt allò de donar la culpa al terrorisme. El rerefons del rerefons és que en ple bloqueig d’idees, alguns intel·lectuals progressistes i liberals estan fent la feina al PP. Potser no se n’adonen, però capficats un cop i un altre en les mateixes crítiques a l’independentisme, amb més o menys llums (hi ha de tot), posen els seus arguments al servei d’un govern retrògrada i que practica el desencontre. Ai, si aquests intel·lectuals tinguessin la mateixa energia i talent per discutir les lleis que ja estan afectant els ciutadans!
Jordi Puntí, El Periódico, 6 de gener del 2014.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma