Els hípsters eminents de Donald Fagen

Desconfio dels llibres escrits per músics. El que han de dir ja ho diuen a les cançons i sovint les vel·leïtats literàries són només una excusa per a la vanitat, el to maleït o totes dues coses alhora. Malgrat tot, potser perquè m’agrada desconfiar, segueixo llegint llibres de músics i a vegades hi ha sorpreses. La meva última alegria és Eminent Hipsters, publicat fa uns mesos per Donald Fagen, músic. Fagen va formar junt amb Walter Becker els Steely Dan, un grup de jazz-rock que als anys setanta va gravar mitja dotzena de discos memorables, amb cançons com Do it again, Deacon Blues o Hey Nineteen. Després es van separar i Fagen va fer un parell de discos molt bons.

Avui dia Donald Fagen té 65 anys, segueix tocant i de tant en tant publica articles en què reviu la seva carrera i filosofa sobre la vida. Eminent Hipsters recull uns quants d’aquests textos i, per arrodonir el volum, hi afegeix un dietari que va escriure l’estiu del 2012, durant una gira amb Michael McDonald i Boz Scaggs (el grup es feia dir Dukes of September). Els hípsters eminents del tìtol són els autèntics, els de la primera formada al Village de Nova York als anys seixanta. Aquest és l’hàbitat on va créixer musicalment Fagen, els clubs de jazz com el Vanguard, on va veure tots els grans noms, inclòs John Coltrane “bufant un huracà”. Tot i això, quan repassa les seves primeres influències va més enrere i parla de Henry Mancini, Ray Charles, Ike Turner, la literatura de ciència-ficció o els programes de jaz a la ràdio nocturna.

Llegint a Donald Fagen t’imagines que és un gran interlocutor, culte i enginyós, tot i que a vegades et foti la tabarra. Escriu amb gràcia i transmet aquest caràcter curiós. Es nota en el diari de la gira, quan omple les hores mortes amb records de l’època de Steely Dan i digressions de sexagenari rondinaire sobre el que envolta el concerts avui dia: hotels impersonals, l’estrès, la carretera... Un dia lliure a Las Vegas és “una temporada a l’infern” i després d’un concert a Los Angeles es queixa del públic, massa vell: “Era tan de geriàtric que he estat a punt de posar-me a cantar els números del bingo”. Eminent Donald Fagen.

Jordi Puntí, El Periódico, 4 de gener del 2014.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma