La ciutat ens espera

Aquest dilluns el sociòleg bielorús Evgeny Morozov farà la conferència inaugural del cicle Ciutat oberta, que se celebra al CCCB (19.30h). Hi parlarà de “democràcia, tecnologia i ciutat”, una combinació que ha analitzat en diversos articles i llibres. Morozov va conèixer de primera mà, al seu país, la utilització d’Internet i el progrés digital per al control polític, i des de fa uns anys es fixa en aquest control establert subtilment a la societat del benestar. La xerrada del dilluns promet, perquè se centrarà en les distorsions que sorgeixen quan la tecnologia s’aplica a l’espai públic, a la ciutat intel·ligent.

Morozov és brillant quan fa la connexió entre els avenços tècnics i l’escala humana, l’element moral. En un dels primers articles que li vaig llegir, ara fa un any, em va descobrir precisament un terme d’origen urbà: el ciberflâneur. Es tracta, esclar, de la versió virtual del flâneur que va popularitzar Baudelaire, el vianant que passeja sense destí per la ciutat, que observa la multitud mentre passa desapercebut. Per Morozov, fa 15 anys Internet i les autopistes de la informació eren un lloc ideal per al ciberflâneur: “La idea d’explorar el ciberespai com un territori verge, encara no colonitzat pels governs ni les multinacionals, era romàntica”, escrivia, un romanticisme que fins i tot es notava en els noms dels navegadors: Explorer, Navigator...

En el seu article, tanmateix, Morozov decretava la mort del ciberflâneur. El ciberespai ja no és lent com als anys noranta, Internet és un lloc que dóna solucions concretes i les aplicacions et fan el camí més curt. La gent ja no “navega”. A més, les xarxes socials com Facebook han eliminat l’anonimat, l’individualisme: justament les virtuts del flâneur. Avui, com a màxim, el ciberflâneur es pot passejar pel món virtual dels mapes de Google. Davant aquest panorama em pregunto què ens queda, i la resposta no pot ser més senzilla: tornar al carrer, al flâneur de debò. Passejar a l’atzar, contemplar la ciutat com un espia, furtivament però sense amagar-se, mentre al teu voltant ningú se n’adona perquè tothom té els ulls fixos en la pantalla del mòbil.


Jordi Puntí, El Periódico, 25 de gener del 2014.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma