divendres, 17 de gener de 2014

L'any dels jeroglífics

L’any 14 es presenta difícil de desxifrar. Potser per això a l’edició en català de La Vanguardia estrenem criptògraf. Després de gairebé dues temporades de jeroglífics relativament senzills en comparació als estàndards de la franquícia Ocón de Oro, des de l’edició del 2 de gener la comunitat de veïns juganers que formem amb en el crucigramista Fortuny, l’errorista Laplace i l’escaquista Illescas hem rebut un nou inquilí amb ganes de complicar-nos la vida: el criptògraf Macià. Els seus jeroglífics, molt treballats, contenen més elements i defugen la resposta curta. El primer dia dibuixava un tigre, una cara girada menys F, un nyu escuat i una negació de U. Solució? “Feliç any nou”. Saber dibuixar un nyu no és fàcil. Dimecres la resposta era “Esperaré l’autobús” i s’hi arribava amb sis microenigmes: Es / Pera / Rel / Au/ T /Obús. Segur que aquests primers dies els aficionats han detectat que el nivell de dificultat és més alt. El culpable de fer-los passar més estona a la finestra inferior dreta de la pàgina 12 del Viure és el ninotaire Néstor Macià, un vell conegut dels lectors de La Vanguardia perquè havia format part de l’equip de dibuixants que feia la secció “El Burladero”, sota la direcció de Jaume Collell, també a les pàgines salmó. Als vuitanta, Macià havia publicat jeroglífics a la revista ...més, pionera dels passatemps en català, i també en d’altres publicacions com la revista Lecturas. És, doncs, un històric del gènere, a joc amb els jeroglífics que, a l’edició en castellà, manté des de fa dècades la família Ocón de Oro.
 
       El jeroglífic és un gènere de frontera entre la tipografia i el dibuix. Un enigma gràfic en el qual les imatges substitueixen els diversos components verbals que formen la paraula (o frase) resolutiva. En el món anglosaxó s’anomena rebus, l'ablatiu plural del terme llatí res, rei (cosa), una expressió el·líptica d'una frase llatina prou definitòria: "Sententia rebus, non verbis, expressa". Els primers jeroglífics entesos com a joc de mots apareixen a la regió francesa de la Picardia durant el segle XV. Els picards tenien el costum de recitar a Amiens, per Carnaval, facècies i sàtires bufonesques en les quals l'equívoc prenia un paper decisiu. És en aquest marc carnavalesc on apareixen els dibuixos ambigus que generaran aquesta tradició, que un autor coetani, Etienne Tabourot, va definir així: “Equivoque de la peincture à la parole”, tot distingint-los de la pictografia i de l’al·legoria. Néstor Macià, si jo sabés dibuixar, ara et dibuixaria el vent, un número XX i un bon whisky escocès.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 13/1/14

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir