Les llistes i els millors

Durant l’última setmana de l’any, molts diaris, revistes i pàgines web van publicar llistes dels millors llibres del 2013. Cada cop més, la fanfàrria de les xarxes socials i l’atractiu de l’èxit immediat donen peu a aquesta mena de seleccions arbitràries. Jugar-hi és divertit i curiós, i sempre pots treure’n alguna bona recomanació, però m’adono que la majoria de llistes s’assemblen massa. Els mateixos títols, amb posicions variables, es van repetint en mitjans molt diferents, i fins i tot hi ha coincidències a l’hora de triar l’aposta arriscada, la concessió comercial, l’autor independent. No crec que sigui una qüestió de desídia dels que fan les llistes, ni d’hipocresia. Potser només és la conseqüència de l’endogàmia cultural: tothom acaba llegint les mateixes novetats perquè són els que estan de moda, els que tenen millor promoció, els que els diaris comenten perquè els altres diaris els comenten, etcètera.

Per sota d’aquesta punta de l’iceberg cada any hi queden un munt de títols de qualitat que, en unes altres circumstàncies, amb més sort, podrien sortir a totes les llistes. Aquest any, per exemple, jo hi afegiria El prestamista, d’Edward L. Wallant (Libros del Asteroide), novel·la impressionant que narra les pors i els malsons d’un jueu, supervivent de l’holocaust, a Nova York, on es guanya la vida amb un negoci d’empenyoraments. O bé I la gent s’hi banya, de Noemí Bibolas (Arola), en què una noia i la seva filla tornen a viure al barri Gòtic de Barcelona, després d’uns anys a Los Angeles, i passejant cada dia s’adonen dels canvis que viu el barri per culpa del turisme desfermat. O La simetría de los deseos, de l’israelià Eskhol Nevo (Duomo), una novel·la sobre la frontera entre l’amistat i l’amor, a partir de les relacions entre  quatre amics de Tel-Aviv i les il·lusions que es fan sobre el seu futur. O Por qué escribo, el recull d’articles de Félix Romeo (Xordica) que es llegeix gairebé com una autobiografia del gran lector, conversador, narrador i sobretot defensor de les llibertats individuals que va ser. Busqueu-los, que amb el canvi d’any no caduquen.

Jordi Puntí, El Periódico, 11 de gener del 2014.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma