dijous, 2 de gener de 2014

Teniu l’últim de Jep Gambardella?


Als títols de crèdit de La grande bellezza, la pel·lícula de Paolo Sorrentino, s’hi pot llegir: “El llibre ‘L’aparell humà’, de Jep Gambardella, s’ha de considerar com a part de la història del film i no s’ha publicat mai”. És un aclariment útil, perquè quan surts del cine, et vénen ganes dentrar en una llibreria i preguntar: ¿teniu lultim den Gambardella? Jep Gambardella és el protagonista de la història, un d’aquells escriptors del no que podria haver sortit a Bartleby y compañía, d’Enrique Vila-Matas. Fa 40 anys va publicar una novel·la d’èxit, L’aparell humà, i des d’aleshores no ha tornat a escriure ficció. A la pel·lícula veiem que fa entrevistes incisives, menja risotto reescalfat (perquè és més bo) amb la directora del seu diari i la seva única disciplina és sortir cada nit i beure fins que s’embarbussa (llavors li torna l’accent napolità).

L’esplèndida pel·lícula de Sorrentino es pot entendre com un catàleg de les raons que fan que el gran Gambardella no hagi tornat a escriure. El decorat de fons és la vida cultural de Roma, amb una alta societat decadent, que adora les impostures i balla a ritme de Rafaella Carrà versionada pel DJ de moda. Gambardella fuma i es passeja per aquests ambients amb les mans al darrere, amb la calma del qui observa des de fora i al mateix temps sap que n’és un element central. El seu privilegi és que parla sense embuts i se l’escolten. Roma, avui, entenem, són pedres i bótox, una combinació que no afavoreix precisament la creativitat. Quan li pregunten si escriurà una altra novel·la, Jep Gambardella diu: “Mira aquestes cares. Aquesta ciutat, aquesta gent. Aquesta és la meva vida: el no-res. Flaubert volia escriure un llibre sobre el no-res i no se’n va sortir. Vols dir que me’n sortiria jo?”.

A través de Gambardella, dels seus amics i d’un amor d’última hora, Sorrentino fa un retrat meravellós de Roma. Amb aires de Fellini, construeix escenes fantàstiques, hilarants i ridícules, com la girafa dins el Colisseu o com el cardenal que només sap parlar de receptes de cuina. Veient la pel·lícula vaig pensar, i és un elogi: “Tant de bo que no s’acabi mai”.

Jordi Puntí, El Periódico, 21 de desembre del 2013.

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir