Xocolatines de colors

Les xocolatines regalades.
Marianou Ráhoy va viatjar a Washington per entrevistar-se amb Barack Obama i els mitjans de comunicació nord-americans gairebé ni se’n van adonar. Només algunes mencions de passada, en articles i reportatges que seguien l’agenda del president d’Estats Units en un dia qualsevol. Aquest és l’interès que avui genera Espanya al món. Per entendre millor la magnitud del ridícul, t’ho has d’imaginar a l’inrevés: com si Obama anés a Madrid per trobar-se amb el president espanyol i els mitjans d’informació d’aquí no dediquessin ni mig minut a la notícia, ni tan sols el que són de la mateixa línia ideològica.

La roda de premsa conjunta de tots dos presidents va durar 30 minuts escassos, incloses les traduccions, i a més la primera pregunta va ser perquè Obama parlés sobre la situació a l’Afganistan. Mentre el president responia, Rajoy feia aquella cara tan seva que és la que quedarà per a la posteritat, com de mirar fixament cap a Alacant. Quan va ser el seu torn i va parlar de la situació de l’atur a Espanya, va deixar anar quatre generalitats i després Obama les va confirmar més generalment. El màxim que la diplomàcia espanyola va aconseguir és que Obama destaqués “el gran lideratge” del president espanyol i regalés a Rajoy una caixa de xocolatines de colors 
M&M’s (I'm not joking).

Seguint el periple de Rajoy pels Estats Units —oh, aquelles imatges poderoses al cementiri d
Arlington, honorant el soldat desconegut, sense cap altre líder al costat, com si ell fos lúnica autoritat mundial després dun desastre apocalíptic—, es veu d’una hora lluny que era un viatge muntat per fer-li créixer l’autoestima. Com si parlar en castellà i a la Casa Blanca, davant d’Obama, donés més valor a les terribles decisions polítiques que pren el seu govern. Però més enllà de les convencions de la diplomàcia, s’ha de ser un il·lús o un cínic per pensar que un demòcrata com Barack Obama pugui sentir cap mena d’empatia per la política de Rajoy. Només ha de repassar la postura del PP sobre l’avortament, el canvi climàtic, la religió o la immigració per adonar-se que es tracta d’un succedani hispànic del Tea Party. Potser per això Obama ni tan sols va mencionar la reunió al seu compte de Twitter.

Jordi Puntí, El Periódico, 20 de gener del 2014.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma