diumenge, 9 de febrer de 2014

960 minuts amb Pablo

L'oferta de cursos i cursets és interminable. El cursetisme conforma un mercat en el qual la quota va cara. Hi competeixen centres culturals, ampes, associacions, biblioteques, fundacions i tota mena de centres més o menys educatius. Per acabar-ho d'acobar, les universitats tenen la indústria del màster i com que els graus ja no garanteixen l'accés al mercat laboral proliferen els postgraus. Qualsevol dia d'aquests llegirem la notícia del primer estudiant que ha aconseguit perpetuar-se en l'estudi fins arribar a l'ideal monterrosià del Movimiento perpetuo, tot enfilant l'educació preescolar, la primària, la secundària, la formació universitària, els postgraus, la formació contínua i la universitat per a la gent gran. En aquest maremàgnum de coneixements codificats cada gremi planta la seva piscifactoria. N'hi ha que tenen el terreny ben apamat i d'altres que hi han arribat fa poc. Sorprenentment, l'escriptura és una nouvinguda al cursetisme. A casa nostra, les escoles d'escriptura són un fenomen encara recent que ha crescut en paral·lel a l’auge dels clubs de lectura. A Barcelona, la consolidada oferta de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu s'ha vist complementada pel Laboratori de Lletres i les ofertes de cursos de les llibreries més culturalistes, com la Central.
 
El proper dimecres, dia 12, en comença un que és un luxe per tots quatre costats: pel què, pel quan, pel com i pel qui. El què ja s'albira al títol del curs, “Ejercicios de stylo. Curs d'escriptura potencial en 960 minuts”, descrit després amb un subtítol aclaridor, “Un nou curs inspirat en les teories de l'Oulipo: perquè la literatura és un joc, sí, però un joc molt seriós”. El quan comprèn vuit sessions de dues hores durant els propers vuit dimecres, per completar els 960 minuts promesos. El com és deliciós: un taller progressiu en l'escala compositiva del text segons l'òptica de la literatura potencial, que comença amb treballs amb la lletra (anagrames, lipogrames, boles de neu...), continua amb la paraula (S+7, homosintaxismes, lipolexes...), salta a la frase (Je me souviens, cronopoemes, màquines proverbials...) i acaba, com no podia ser altrament, en el text (poemes mètrics, morals elementals, cintes de Moebius...) Qui pot plantejar un curs d'escriptura creativa en aquests termes i no picar-se els dits? Doncs algú que la practica amb la solvència de Pablo Martín Sánchez, l'escriptor reusenc que l'any passat va enlluernar amb el seu debut novel·lístic amb El anarquista que se llamaba como yo (Acantilado, 2012). Una obra narrativa molt recomanable que és capaç d’ agermanar el joc i el foc d'una manera sublim. Format a l'Autònoma, Pablo es va doctorar en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada per les universitats de Granada i Lille, amb una tesi sobre les pràctiques hipertextuals en la literatura oulipiana. Sou dels que valoreu més els autors que els textos? Apunteu-vos a aquest curset i us adonareu del vostre cras error. En només 960 minuts.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 8/2/14

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir