Diego, l'anglès

A mitjan desembre de l'any passat, tot fent la volta de l'estany de Banyoles, vaig decidir fer una pausa en un lloc amb gespa (on hi ha una escaleta metàl·lica que baixa a l'aigua, per a qui s'hi vulgui banyar). Estava tan tranquil, mirant com els ànecs feien les seves coses aneguesques, quan de cop hi va irrompre una colla d'anglesos, homes i dones, xerrant en el meu idioma nadiu que, de vegades, no em ve gens de gust de sentir en segons quins moments. Desentona, cony. Al cap de poc, un d'ells es va separar del grup, es va treure la roba fins que només en quedava un banyador, va agafar les baranes de l'escaleta, hi va fer la vertical i va entrar –i a poc a poc i cap per avall– a l'aigua gèlida de l'estany. Bocabadat, li vaig preguntar d'on era. Era anglès, deia, “però el meu avi era d'aquí i era un filòsof bastant conegut. Es deia Diego Ruiz”. Diego Ruiz! El malagueny que es va convertir en un independentista (català) a principis del segle XX; que va col·laborar amb Papitu i l'Esquella de la Torratxa; que va ser un fervent admirador del modernisme (català); que va escriure Contes de glòria i de l'infern i Missatge a Macià; que va ser director del manicomi de Salt i amic de tota la vida del Prudenci Bertrana, que el va fer protagonista del seu llibre extraordinari Jo! Memòries d'un metge filòsof, en què l'autor ens hi ofereix una descripció física precisa del personatge: “Duia el cabell llarg i partit en clenxa sobre el front... les celles eren dos arcs perfectes...” Segons aquesta descripció, el nét anglès de Ruiz –que també es diu Diego– és clavat a l'andalús catalanista d'antany. Si també s'hi assembla pel que fa a les opinions polítiques, no en tinc ni idea. Això és cosa seva. Dit això, caldria tenir en compte, potser, que no només parla un català sense accent sinó que també és un entusiasta del submarinisme, una activitat a la qual, fa pocs anys, el Màrius Serra va atribuir tot de connotacions metafòriques ben suggeridores.

Matthew Tree, El Punt Avui, 19/01/2014

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma