El dolent de la pel·lícula

Si no és que a última hora s’ho va repensar, o que hi va anar d’incògnit —una perruca, un vestit de pana—, ahir diumenge a la nit es devia celebrar la gala dels premis Goya sense la presència del ministre de Cultura, José Ignacio Wert. Dies enrere, Wert va fer saber al president de l’Acadèmia del Cine espanyola que no hi aniria “per problemes d’agenda”. Tot i que la data de la gala se sap des de fa mesos, el ministre s’excusava dient que avui dilluns al matí tenia una reunió a Londres, amb el ministre d’universitats britànic, per tractar vés a saber què. No cal dir que això dels problemes d’agenda —un clàssic de l’escaqueig en els cercles burocràtics— fa pudor de socarrim. Wert no volia anar als Goya perquè intuïa que els convidats el xiularien i li retraurien la seva política anticultural i de retallades, com ja va passar a la gala del 2013.

La decisió del ministre més mal valorat de tots els temps escenifica el desafecte que sent per la feina que li ha tocat. Aguantar els xàfecs forma part de l’agenda, també, igual que les inauguracions i els sopars fastuosos dels premis, i si els anys anteriors ja el van escridassar, potser n’hauria d’haver pres nota. Tot i que en lloc seu hi va enviar el secretari d’Estat, José Maria Lassalle, la seva absència es pot entendre com un acte de supèrbia. Com si el fet de no ser-hi personalment, pogués eliminar l’efecte de les crítiques; com si el motiu d’emprenyament fos ell, l’individu, i no la seva política de menyspreu a la cultura.

Em pregunto on devia ser, ahir al vespre, el ministre Wert. Potser li va fallar el trumfo que duia amagat per als Goya, la rebaixada de l’IVA del cinema, i per això no es va atrevir a anar-hi. Digueu-me fantasiós, però jo me l’imagino pernoctant tot sol a Londres, en algun hotel del barri de Belgravia, a prop de l’ambaixada espanyola. Potser fins i tot va veure els Goya per televisió amb l’ambaixador, Federico Trillo. Seguirien la cosa aquella amb displicència, arrepapats al sofà, i de tant en tant, quan algun guanyador aprofités els agraïments per criticar el govern, dirien una frase del tipus: “La gent de la faràndula, ja se sap...”. Després, com una broma, farien veure que canvien de canal.


Jordi Puntí, El Periódico, 1o de febrer del 2013.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma