El dret a "lo franch arbitre"

En un llibre de viatges per Etiòpia que es diu Vindrà un blanc i se’t menjarà (Edicions Solidàries) el seu autor, el filòleg Jordi Boladeras, explica que els nens africans que es troba en el seu periple l’anomenen farangi. Després de les preceptives perquisicions Boladeras constata, com ja sospitava, que en idiomes com l’amhàric i el tigrinya farangi significa “estranger blanc”. Quan ho vaig llegir em vaig sobresaltar. El meu amic Josep Maria Romero, que es passa mitja vida a Chiang Mai, diu que ell a Tailàndia és un falang. De tornada d’Etiòpia l’ànima de filòleg de Boladeras l’anima a investigar l’apel·latiu i descobreix més concomitàncies. Resulta que uns quants idiomes allunyadíssims entre ells tenen derivats d’aquesta mateixa paraula per designar els estrangers. A banda del tailandès, que Boladeras translitera amb erra, farang, també troba que en persa farangi vol dir “estranger significat”. Un guiri ric, vaja. La hipòtesi que apunta Boladeras sobre tanta coincidència farangista és suggerent: “Sembla que l’origen comú del mot, malgrat la distància que separa aquestes llengües, rau en el gentilici franc en la seva versió àrab, amb el qual es va identificar, primer, un dels pobles germànics que es van establir en els territoris de la França actual —els francs— i, després, tots els cavallers cristians que van participar en les croades. Que per derivació i evolució de la pronunciació en llengües tan allunyades com les citades s’hagi passat de franc en àrab o de français en francès a farangi no té res d’estrany. Ho entendrem i ho veurem clar si pensem en un gentilici col·loquial que a Catalunya es va popularitzar per anomenar els francesos: franxutis. De franxutis a farangi no hi ha pas gaire diferència”. L’etimologia mai no ha estat una ciència gaire exacta, però això de franxutis, o el seu equivalent castellà franchute, em sembla que és molt més despectiu del farangi en boca dels nens. Més proper a bàrbar, derivat del mot grec que designava als estrangers, considerats salvatges perquè no se’ls entenia quan parlaven. Com polaco, diguem.
 
       En canvi, els derivats dels que prové farangi són més positius. L’home franc és un home lliure, que practica la generositat amb franquesa i està exempt de tributs com un port franc, és a dir, que té una franquícia. Un únic derivat dels francs és, vox populi, negatiu: el franquisme i hereus, com el faesisme. Coromines recull un altre ús millor que en feia Ramon Llull quan reflexionava sobre el que ara coneixem com el lliure albir (o dret a decidir). Llull l’anomenava “lo franch arbitre”. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 3/2/14

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma