El guionista enamorat

Durant l’època daurada del Barça totèmic de Guardiola, quan l’equip era el centre del món, va néixer la figura del guionista. Molts comentaristes es van acostumar a dir que havia escrit moments estel·lars d’enjòlit com el gol d’Iniesta a Stamford Bridge o els de Pedro (al 88) i Messi (a la pròrroga i amb l’escut) a la Final del Mundialet d’Abu Dhabi. El guionista del Barça era un amant de Hitchcock. De vegades tenia un puntet sàdic, com quan va remullar amb els aspersors el Mourinho interista que acabava de privar la culerada d’una final de Champions al Bernabeu, però en general ordia bones intrigues i apostava pel final feliç. Després d’aquella fase, que avui sembla tan llunyana com la vida sense internet, el guionista va madurar. El dit de Mou va estendre el vertigen fora dels terrenys de joc i vam entrar en la fase hospitalària. Les lesions van deixar pas a les malalties. Més enllà dels records emocionats d’Iniesta a la tràgica mort de Dani Jarque, que van estrényer vincles amb l’equip veí, els càncers encadenats d’Éric Abidal i Tito Vilanova van introduir elements melodramàtics en les victòries del club. El guionista madur els va plasmar en episodis com l’abraçada entre Abidal i Vilanova quan aquest va tornar de la seva primera baixa mèdica o, sobretot, amb la cessió del braçalet de capità que Puyol va fer a Wembley perquè Abidal pogués aixecar la copa de la Champions. 
 
       Després de la recaiguda de Vilanova i de la seva discreta desaparició de l’escena, va semblar com si el guionista del Barça hagués plegat. Ningú no li ha atribuït cap mena de responsabilitat en la deslocalització de Mourinho, la germanització de Guardiola o la dimissió exprés de Rosell. Però el guionista no descansa. El seu nou projecte narratiu s’ha tenyit de color rosa. Ara es dedica al cinema romàntic. Des que ha començat la temporada, una història d’amor d’alt voltatge sobrevola el Camp Nou. El guionista ha posat tota mena d’obstacles a les possibles trobades entre els dos enamorats, en un clàssic del gènere. Quan l’un entra l’altre surt. Queden i l’un no hi pot anar perquè té un petit accident. Es restableix i llavors és l’altre el que no pot. Dissabte, davant del Rayo, van coincidir uns minuts, però el guionista va fer que Martino tragués Messi del camp quan Neymar hi acabava d’entrar. Hola i adéu. Avui a Manchester no s’espera que coincideixin gaire, però la pel·lícula de la temporada avança, salten guspires i s’intueix el petó de rosca. L’únic que la culerada demana és que al final no calgui recuperar aquella cançó de Toni Carotone que comença dient en italià macarrònic “è un mondo difficile” i du per títol “Me cago en el amor”.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 18/2/14

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma