dilluns, 10 de febrer de 2014

Encreuador de fons

La setmana passada el meu veí Fortuny va publicar el seu crucigrama número 10.000 a les pàgines de color salmó de La Vanguardia. Deu mil dies encreuant mots donen per a una salmòdia disbauxada equivalent a 50 novel·les de 250 pàgines. Fortuny és un home discret, de formació matemàtica i un creixent interès pels jeroglífics egipcis, tocat per la gràcia dels poetes. Sap mirar les paraules a la cara oculta i extreure'n uns xocs de mots que ens poden arribar a deixar sense sentits. Els seus lectors, o lectoescriptors, ens hi quedem sovint, suspesos amb el boli a la mà sobrevolant la seva graella. Fins que, de sobte, fas la connexió extravagant que et proposa i tot s'il·lumina, en una festassa de les endorfines que ens procuren els verbs. Resoldre els seus crucigrames és com viure el que, en afortunada definició seva, “todo locura y todo lo cura”, de quatre lletres en ordre alfabètic que no cal escriure per experimentar. 
 
El seu crucigrama 10.000 començava amb la transcripció d'aquest tren que arrossega quatre zeros rere un u: “Producto cien por cien natural (2 palabras)”, i aquesta D de diezmil es desplegava en vertical amb un “por definición tiene que resultar útil” que amagava el gran amic del crucigramista, un diccionario. Fortuny és un antònim amb potes dels que afirmen dominar una llengua perquè la subjuguen. Ell simplement hi juga, en un exemple vivent del llenguatge entès com a font de plaer. Carnal i carnavalesc al 100x100, el seu deumil·lèsim crucigrama contenia definicions com ara “placer que exige un poco de tacto” (carnal), “pone los clientes calientes” (a) o “motor de combustión interna” (líbido). Compromès, sempre, amb la capacitat subversiva del joc verbal, també hi feia aparèixer la corrupció de manera insospitada: “la pringó pero todavía puede librarse de la corrupción” (disecable), “oficinas en las que muy poca gente dice lo que importa” (aduanas) o “merecen la pena” (delitos). L'enginy de Fortuny és perdurable perquè no es limita a la pirotècnia verbal inherent al joc de mots. Sovint explora la poètica frontera que s'estén entre els sentits literal i figurat dels mots més anodins, i també burxa en les projeccions expressives de cada paraula, per insignificant que pugui semblar. Els seus admiradors xalem amb les seves atzagaiades, però ens refermem en la nostra devoció lectoescriptora quan topem amb microrelats quotidians com “va por el lado de la carretera, pero nunca lo cruza” (arcén) o “da la nota cuando acusa el golpe” (diapasón), per posar només dos exemples de dimarts passat. Fortuny, en volem deu mil més. Ara ja ets un encreuador de fons.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 10/2/14

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir