Fer mitja a Granollers

Aquest diumenge, mentre a Valladolid Mariano Rajoy exercia de medievalista, a Granollers redefinien el sentit que les nostres àvies donaven a l’expressió “fer mitja”. Ara vol dir fer mitja marató. Corrent, esclar. Vint-i-un quilòmetres sense parar, perseguit per altres individus en calça curta, dorsal i xip. Ja ho diu la cançó oficial d’aquesta cursa vallesana, composta pel periodista de El 9 Nou Ramon Solé: “És quan corro que hi veig clar”. Un parafraseig cardiovascular del “dormo” que presideix el poema original de JV Foix. Potser per això les curses comencen amb un tret de sortida. Per despertar els atletes. Una hora, un minut i vint segons després d’aquesta detonació el kenià Wilson Kipsang Kiprotich, plusmarquista mundial de marató, va aparèixer somrient per l’arribada. El meu amic Joanma, a qui jo veig molt en forma, encara va trigar quaranta-nou minuts més a arribar. En l’entremig, la també keniana Faith Jeruto va guanyar en categoria femenina amb un registre de 1:14:13. Jo, què voleu que us digui, no vaig córrer la Mitja. Si mai m’hi poso, ja la correré sencera.
 
       Mentrestant, em vaig dedicar a revisar el vocabulari que havia repartit l’organització a tots els corredors sota el títol “Mou-te en català”. Aplegat per l’economista i maratonià Eduard Botifoll, aquest llistat de més de dos-cents termes torna a remetre a un altre vers de Foix, l’arxiconegut “M’exalta el nou i m’enamora el vell”. Els termes clàssics conviuen amb terminologia acabada de sortir del forn. Les línies de sortida i d’arribada, els dorsals, el podi, el circuit (establert per un kafkià agrimensor) o l’avituallament es combinen amb manlleus tan assumits com els esprints o els rècords i amb termes de salut tan dolorosos com les rampes, el flat o els cruiximents. Però la part més interessant del vocabulari és la inflació terminològica brutal que comporta la massificació i tecnificació d’una pràctica tan ancestral com l’anar a peu una mica de pressa. Avui els corredors porten pulsòmetres, cardiofreqüenciòmetres i, naturalment, xips. De fet el xip ha esdevingut un element tan indispensable en les curses atlètiques que aquell mític programa “La vida en un xip” d’en Puyal s’hauria d’emetre per Esports 3. Ara bé, el que més impressiona és el fons d’armari del (mig)maratonià. Una llista no exhaustiva de peces, pantalonets i samarreta a banda, contindria: canellera, colzera, cuixera, gambera, genollera, guants, malles, mitjons compressors, panxellera, plantilla ergonòmica, sabatilles per a pronador o per a supinador, tira nasal, sostenidor esportiu, top, turmellera i vaselina. Sí, jo també ho vaig preguntar. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 4/2/14

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma