La vila de MacbAbad

La primera obra digital de l'artista lleidatà Antoni Abad va ser una reinterpretació d'un mite clàssic molt actual: Sísif. Abad va endinsar-se a internet l'any 1996 arran d'una invitació que li va fer Roc Parés des d'una plataforma anomenada MACBA en línia, impulsada pel museu i la UPF. El recordo fascinat per la descoberta, com tants altres artistes quan troben una eina nou. Ja no ha parat mai de generar arreu del món projectes molt substancials en xarxa. Ara fa deu anys, just a l'avantsala del fenomen de les xarxes socials (Facebook és de 2004 i Twitter de 2006) Abad va començar a treballar-les des d'un punt de vista artístic. Es va centrar en els dispositius mòbils i va saber explorar-ne les possibilitats  en mans de col·lectius marginals. Va començar amb els taxistes mexicans, però encara recordo el rebombori que va provocar a Lleida el 2004 quan va repartir mòbils entre els gitanos garrotinaires. Què fas ara, boig?, li deien, que ja els hauràs vist prou! Ara el MACBA presenta una instal·lació audiovisual pensada per al museu que documenta tots els treballs d'aquesta dècada prodigiosa. La mostra du per títol megafone.net, 2004-2014 i es podrà visitar fins al juny. 
 
Els megàfons d'Abad són propostes artístiques vives. L'artista tria un col·lectiu, s'hi reuneix, els reparteix mòbils i estableix un web perquè apleguin els registres d'imatge i so que vulguin. Per això l'obra es diu megàfon, perquè serveix per fer sentir la veu (i mostrar la fesomia) d'aquesta gent: taxistes a Mèxic DF, missatgers a Sao Paulo, joves gitanos a Lleida o a Lleó, treballadores sexuals a Madrid, persones amb diversitat funcional a Ginebra, immigrants nicaragüencs a San José de Costa Rica, refugiats saharauis a Tindouf (Algèria), desplaçats de guerra a Manizales (Colòmbia), cecs aquí a Barcelona, immigrants llatins i asiàtics a Nova York... El bo i millor de cada casa enfrontats a un senyor de Lleida que, inesperadament, els fa cas i suscita que més gent els en faci. A la xarxa i, ara, en un museu d'art contemporani que difícilment trepitjaran mai ells. Els megàfons d'Abad difonen aquesta gloriosa paradoxa, aquí subratllada pels tres documentals de Glòria Martí que recullen els testimonis de cada projecte. Com que els marges també tenen jerarquies, de tots els megàfons d'Abad el més premiat per les institucions ha estat el canal BARCELONA*accessible (2006-2014), per a persones amb diversitat funcional (allò que fa cent anys en deien esguerrats, en fa cinquanta paralítics i en fa deu discapacitats), que va rebre el Premi Nacional d'Arts Visuals de la Generalitat de Catalunya i el Golden Nica Digital Communities del festival Ars Electronica, a Linz, Àustria.

Abans dels mòbils, Abad ja havia treballat amb xarxes en el projecte zexe.net, que va mosquejar mig món. Si tenen l'ocasió, busquin a l'hemeroteca els mots encreuats número 4465 a La Vanguardia del 29/X/2002 i entendran per què.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a cultura 22/2/14

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma