Llengüetes i llengotes

Les sentències que imposen una quota de castellà a cinc escoles catalanes tenen molts números per esdevenir el primer cas d'insubmissió al marc legislatiu del 2014, un exercici susceptible de viure'n més. La decisió de judicialitzar l'àmbit escolar és negativa. La maniobra té una inspiració faesista des que Aznar va conjugar el verb trencar tot anteposant Catalunya a Espanya. Som llengua. Llengües. Al principi fou el verb, però uns anys enrere miraves al voltant i només veies desídia lingüística. Ara tot sembla passió. Però aquesta obsessió sobtada per la llengua és reaccionària: la llei aragonesa que crea el lapao es comenta sola; Bauzà a les Balears rebaixa el català de requisit a mèrit i encén les aules a cop de decret amb el TIL; Fabra (sic) al País Valencià tanca o bloqueja els mitjans de comunicació que en fan ús, redueix línies de valencià en un sistema escolar ja desequilibrat i, per rematar la faena, s'inventa l'oxímoron prodigiós de l'autoritat desautoritzada en relació al Diccionari de l'AVL. Al Principat, com que el poder legislatiu no és a les mans dels llengüicides, el faesisme impulsa que alguns pares posin denúncies. 
 
De seguida s'hi apunten piròmans com el diputat Carlos Carrizosa que ha tingut el cinisme de comparar l'escola actual amb la franquista. Indignacions a banda, cal repetir una qüestió fonamental. Tot l'argumentari dels que ara judicialitzen l'escola catalana se sustenta en una falòrnia. La ciència universal  no ha aconseguit aïllar cap espècimen catalanoparlant que sigui monolingüe. A la primeria de segle XXI tots coneixem el castellà (i alguns d'altres llengües) o el francès (i alguns d'altres llengües). Els resultats de les proves de castellà als escolars catalans que surten del sistema educatiu actual són clars: el dominen tant com els de l'Espanya monolingüe. De fet, la raó científica recomanaria reforçar el català en molts llocs i no a l’inrevés, però ja es veu que el català els fa nosa. Destorba els monolingües, tant a L'Hospitalet de Llobregat com a Fraga, Elx o Manacor. Per això l'ataquen. Els que defensem una major presència del català a l'escola també som partidaris del castellà i seríem els segons a demanar que es reforcés si el seu coneixement social reculés. Però no ens agrada que ens prenguin el pèl ni que ens insultin la intel·ligència. Sobretot si ho fa gent a qui les llengües els importen tan poc que no volen fer cap esforç per aprendre'n una altra. Els atacs al català em fan pensar en el palíndrom Català a l'atac. L'atac que jo desitjo és el del ciclista que ataca per accelerar la marxa i que no el deixin despenjat. I, naturalment, vol guanyar. Guanyar, aquí, és aconseguir estendre el coneixement i l'ús del català als deu milions de ciutadans que viuen i treballen en els territoris de parla catalana. Un atac com el dels ciclistes, amb un objectiu que no exclou en cap cas que els altres participants també arribin a la meta. Aquest és l'únic atac que li convé al català.

Màrius Serra. La Vanguardia. Cultura. 15/2/14

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma