Tornen els telegrames?

Mark Zuckerberg és l'home del moment. El creador de Facebook acaba de cridar l'atenció de tothom amb l'adquisició de Whatsapp la vigília del Mobile World Congress de Barcelona. Zuckerberg ha pres el relleu de Bill Gates al capdamunt de l'índex Nomdelporc. Que Zuckerberg ja és l'home més odiat de l'espai digital ho demostren la quantitat de tuits, apunts i articles que en els últims dies han convergit en la paraula Telegram. La tendència no pretén reviscolar la telegrafia sense fils, sinó promoure una alternativa a Whatsapp, una aplicació que Zuckerberg sembla haver contaminat. Ara tothom diu que és tan insegura i que es passarà a Telegram. Què se n'ha fet de Line? I de Viber? I de les altres aplicacions que superaven Whatsapp però no van aconseguir que s'hi apuntés ningú? L'únic que trobo recomfortant de passar-se a Telegram és que l'agenda de contactes es redueix dràsticament. Ho he comprovat i en el meu cas no arriben ni al 10%, els que ja tenen Telegram instal·lat. Quin descans!

Avui un telegrama sembla una tauleta cuneïforme, però durant la primera meitat del segle XX van arribar a ser metonímia del sobresalt. Rebre'n volia dir entomar una notícia impactant, normalment dolenta. Julio Cortázar, sempre atent als jocs textuals, en va fer gènere literari, amb missatges com ara “Estoy en una estación desierta. STOP. Se me ha acabado el tabaco”. Julián Ríos, el gallec que feia oposicions per ser el Joyce de la literatura en espanyol, en va publicar tres d'especials a <CF21>Amores que atan</CF> (Siruela, 1995). En va dir “telegramas reversibles o viceversículos que permiten enviar el doble de texto pagando la mitad” i va explorar aquest factor econòmic d'uns missatges que es pagaven per nombre de paraules enviades. Els tres telegrames de Ríos són frases bifronts, que permeten una lectura del dret i una altra diferent del revés: “Aparta saco Caracas”, “será lodo lo sacas”, “allí toca parto Lima”. El més interessant és el segon. Un telegrama digne de la màfia que, llegit del revés, diu “saca sólo dólares”. En l'era de Twitter, la concisió del telegrama sembla un precedent rescatable. Pere Calders, autor de microcontes de format telegramàtic, recordava una campanya publicitària que li va cridar molt l'atenció quan acabava d'arribar a l'exili mexicà. Amb la seva ironia habitual, Calders atribuïa a aquesta campanya l'estil concís d'autors com Juan José Arreola o Augusto Monterroso. Es veu que la companyia nacional de Correus i Telègrafs de Mèxic havia omplert el país de Frida Khalo i Cantinflas  amb unes enormes tanques publicitàries que deien: “No escriba, telegrafíe”. Ara dirien: “No whatsappegi, telegramegi”.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 24/2/14

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma