Necessito que no xiulis

Xiular està sobrevalorat. No parlo dels xiulets que se senten al futbol, al final d'algunes òperes o a les protestes veïnals. Parlo dels xiulets d'admiració. Aquells que deixem anar en comptes d'un triftong onomatopeic com ara uau. Per exemple, els xiulets que alguns emeten per mostrar un interès libidinós per les femelles que els passen per davant. Aquí els xiulaires s'estan ben quiets i les xiulades circulen. Però també pot passar a l'inrevés. El manacorí Toni Gomila explica a la seva obra de teatre Acorar que alguns homes mallorquins foravilers xiulaven (o siulaven) tot just arribar a casa perquè les dones sabessin que ja podien fer el menjar. Aquí, doncs, les xiulades s'estaven quietes i eren els xiulaires els que es movien. Però la xiulada més sobrevalorada de totes és la que li va reclamar Lauren Bacall a Humphrey Bogart: “si em necessites, xiula”, diuen que li va dir. La frase surt de Tenir o no tenir, l'adaptació cinematogràfica que l'any 1942 va fer Howard Hawks de la novel·la homònima d'Ernest Hemingway, i ha fet fortuna per expressar una oferta d'amistat d'una manera estilosa. Bogart i Bacall feien una estranya parella. Es van enamorar en aquell rodatge i es van casar malgrat una diferència d'edat que semblava el marcador d'un partit de waterpolo del súper Sabadell femení de Nani Guiu: 45-19. Els biògrafs afirmen que un dels regals de noces de Bogart a Bacall va ser un xiulet d'or amb una frase gravada al dors: “If you want me just whistle”. La veritat és que el guió, signat per Jules Futhman i William Faulkner, posà en la boca de Bacall unes paraules lleugerament diferents: “You know you don't have to act with me, Steve. You don't have to say anything, you don't have to do anything. Not a thing. Oh, maybe just whistle. You know how to whistle, don't you, Steve? You just put your lips together and... blow”. O sigui, que la frase cèlebre mai no la va pronunciar ningú sinó que és un resum simplificat.
 
He anat a comprovar aquesta rèplica mítica de la Bacall perquè últimament trobo que tothom es necessita massa. Ho he deduït perquè no paren de xiular-se els uns als altres. Tothom i tothora. Vaig en transport públic i els sento xiular, m'assec en una terrassa de bar i els sento xiular, vaig pel carrer, entro a les botigues... Pertot sento el mateix xiulet, constant, feble però perseverant. Monòton. M'he fixat pertot i enlloc no he vist ningú que fes cas de les instruccions de la Bacall. Ningú no “ajunta els llavis i bufa” per xiular. Simplement s'envien missatgets de whatsapp i fiiiu! Necessiteu-vos tant com volgueu, però no podríeu fer-nos el fotut favor de desactivar-ne el so?

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 3/3/14

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma