Obrint Pas a bon pas

Dimecres, durant el primer concert de comiat dels valencians Obrint Pas a L'Auditori de Barcelona, el dolçainer Miquel Gironès va explicar que eren la primera generació que havia estudiat en valencià a València. També explicà que a l'institut  rebien visites periòdiques de joves irats que anaven a atonyinar “a los de la línea”, en referència a la línia d'ensenyament en valencià. La línia, doncs, esdevingué símbol d'identitat perquè alguns capsigranys pretenien anorrear-la. D'aquella línia n'ha sorgit tot un planisferi. Els que obrien pas s'han constituït, en els darrers vint anys, en el grup musical més influent que ha eixit mai del País Valencià. Set discos els avalen. Ara es retiren amb concerts a les tres capitals del país al qual s'han adreçat sempre (Barcelona, Palma i València) i Xavi Sarrià publica la novel·la Totes les cançons parlen de tu en la nova editorial valenciana Sembra. Ara, més que mai, el discurs dels Obrint Pas qualla als carrers, també als de València. Entre altres coses, perquè aquells que anaven a atonyinar “a los de la línea” han arribat al poder autonòmic i continuen obcecats en la destrucció d'allò que tant els aterreix, la cultura de sa terra. Després de fondre Canal 9, ara l'Administraïció valenciana tanca línies d'ensenyament en valencià a dojo o reverteix, a mig curs, la llengua vehicular d'un grup en el qual els pares d'algun alumne demanen l'escolaritat en castellà. En nom de la llibertat es perjudica el 94% de pares d'una línia. I això mai no passa a la inversa. Davant les peticions de pares que han de traslladar els fills de centre perquè siguin escolaritzats en valencià, Wert ha decretat que la llei no els empara, no fos cas que una llei feta a mida per torpedinar la immersió a Catalunya se'ls girés en contra al País Valencià. Per a més inri, la consellera valenciana d'Educació, Formació i Ocupació que promou aitals despropòsits es diu María José Català Verdet, Català amb accent obert i Verdet amb V, tot i la proximitat a la W de Wert. 
 
Fa setanta anys Raymond Queneau va escriure en un tovalló premessiànic que els poemes es podien compondre “à partir d'un vocabulaire réuni par intersections, inventaires ou tout autre procédé, puisse constituer une fin en soi”. Una idea que prefigurava la Literatura Potencial d'Oulipo. Poc després, a Les Fondements de la Littérature d'après David Hilbert, Queneau literaturitzava els axiomes de la geometria establerts per Hilbert en 1899. Axiomes com ara “Dos punts diferents determinen una única línia recta” o “Tres punts no situats en una mateixa línia recta determinen un pla”. Allà on Hilbert escrivia punt, línia o pla Queneau hi reescriu mot, frase i paràgraf. Així és exactament com s'ha escrit la història de la llengua catalana. Amb la constància del geòmetra. Els mots s'obren pas, formen línies i fan plans. I com més s'hi encaparrin els capsigranys més geomètrica serà la progressió. A Barcelona, a Palma i a València.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 8/3/14

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma