Reinventors

La novetat és inherent a la creació. Si, contra el que afirmen alguns místics, el present és l'única eternitat documentable, el passat és relat  de ficció en clau realista i el futur ficció pura. Per això ens atreu i ens espanta tant. Per la seva incertesa. El futur és ara central. D'aquí que un dels verbs més conjugats sigui reinventar-se, igual com fa anys es conjugaven realitzar-se, reconvertir-se o desconstruir. En poc temps molta gent s'ha vist obligada a reorientar la seva activitat laboral. De fet, el país sencer està en un procés de reinvenció integral, i no només pel procés sobiranista, sinó perquè moltes de les bases conceptuals del sistema estan en revisió. Fa dècades es va produir una reconversió industrial que va afectar milers de persones a Biscaia, a Sagunt i a tants d’altres llocs. La reinvenció d'ara és més de pluja fina. És tan transversal que mulla a gairebé tots els sectors. En l'àmbit de la cultura els moviments són múltiples. Neixen microeditorials, creadors de tots els gèneres comencen a abusar del micromecenatge i s'imposa l'autogestió. Els recursos s'encongeixen, el talent busca noves vies per expandir-se i la necessitat es disfressa de virtut. Un dels casos més recents de reinvenció és el de la revista digital Paper de Vidre, una de les primeres que va néixer al marge del paper. El primer número es va enviar el 23 d'abril del 2002 per correu electrònic a trenta subscriptors. Amb els anys i els esforços de l'editor Guillem Miralles i la narradora Tina Vallès, l'espai digital va anar aplegant una comunitat d'escriptors i lectors que intercanviaven textos literaris inèdits. 

L'últim número publicat a paperdevidre.net, el 63, presenta l'estructura habitual fins ara: una il·lustració (de Gemma Capdevila, en aquest cas), una entrevista (aquí amb la traductora Dolors Udina) i un reguitzell de col·laboracions monogràfiques. Els autors d'aquest número 63 han estat convidats a allargar una obra de la seva elecció. Mònica Batet ha allargat Els set missatgers de Buzzati; Julià de Jòdar, La cara de la desgracia d'Onetti; Josep Maria Fonalleras, Bèlgica de Carner; Marina Espasa, Les aventures del cavaller Kosmas de Perucho; Biel Barnils, la Bíblia... I així fins a trenta-un afegitons epilogals. La reinvenció, però, s'explicita a l'editorial amb què la revista marca, des de 2006, l'objectiu de cada número. Miralles i Vallès hi expliquen que a partir del maig la revista deixarà de tenir aquest format i publicarà un conte setmanal sense limitacions. Això vol dir que en publicaran d'inèdits, de clàssics, d'originals, de traduïts i també es nodriran d'avançaments editorials. Volen desmentir les raons per les quals alguns editors es fan els desmenjats a l'hora de publicar contes. En la tradició de Calders, Rodoreda, Monzó o Pàmies se situen un munt d'autors catalans que practiquen un gènere d'alta precisió com és el conte. Tant de bo trobin la manera de viure'n, que no és ben bé el mateix que viure del qüento.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 1/3/14

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma