Sobirania lectora

Dimecres, al Born Centre Cultural, una lectora va guanyar un premi literari pel mer fet d'exercir-ne. Es tracta d'Esther Lucea Teruel, la barcelonina de 42 anys que es va endur el I Premi Borni als Lectors (atents) que demanava detectar anacronismes o desajustos en obres literàries. L'Esther va presentar un fragment de la traducció catalana de Walking in the shade (Passejant per l'ombra), el segon volum de l'autobiografia de Doris Lessing, que abasta de 1949 a 1962. Lessing viatja per Espanya amb un company que vol recórrer “els records fantasmagòrics de la Guerra Civil”. Descriu un país anterior al turisme, amb “carrers plens de capellans grassos vestits de negre i de policies amb uniforme negre, i amb pistoles”. A prop de València té un petit accident i just llavors la lectora  subratlla la frase que li grinyola: “En Jack em va dur a l'hospital local, on dos metges es comunicaven en llatí, demostrant que el llatí no és, ni de bon tros, una llengua morta” (traducció fidel de l'original “Jack took me to the local hospital, where the two doctors communicated in Latin, proving that it is a far from dead language”). En l'acte de lliurament, Lucea va dir que la seva admiració per Lessing no es va veure gens afeblida per la confusió entre valencià i llatí, “que fins a un cert punt retrata una època i demostra com n'era, la nostra cultura, de desconeguda al món”, i va exculpar-ne Lessing amb enginy: “com diem en català, errare humanum est”. 
 
L'endemà, Ernest Alós acabava la seva crònica de l'acte a El Periódico així: “Encara que vés a saber si dos cultes metges valencians, llatinistes i excèntrics, tenien per costum practicar el llatí mentre atenien turistes, i l'error és de lectora i jurat, no de la Nobel”. Vés a saber si recitaven Horaci, sí. Llegir és interpretar. Aquesta és la gran potència de la literatura. Cada narrador construeix el seu codi de versemblança i cada lector té la possibilitat d'acceptar-lo o impugnar-lo per treure'n una lectura personal. En realitat, detectar errors com els que demana el Premi Borni és un McGuffin per dur a la pràctica la teoria de la recepció. Dit d'una altra manera, de tractar el lector com a subjecte sobirà. Llegir és decidir, reconstruir un sentit, per més excèntric que pugui semblar. El jurat va premiar la lectura d'Esther Lucea. Alòs juga a proposar-ne una altra. També la traductora Maria Llopis aventura que hi veu ironia: “potser és una broma de Lessing contra el llenguatge ple de llatinades dels metges”. Les interpretacions són lliures, i jo ara interpreto que això d'admetre un error (de context cultural) d'una premi Nobel provoca prevencions. Ningú posa en dubte el valor estètic d'una pel·li com Ben-Hur perquè en algun fotograma s'hi colés una bicicleta, però la sagrada ferum de la tinta impresa encara ens impressiona.  No es tracta d'estigmatitzar ningú sinó d'apostar per una cultura amb esperit crític, capaç d'aprendre dels seus errors.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 29/3/14

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma