Amiquipèdia de les Arts

Des de la seva irrupció en l'escena musical Els Amics de les Arts han connectat amb un públic molt ampli. Fa uns anys, un bon amic molt cinèfil, que exerceix de professor d'institut després d'haver passat per diversos àmbits de la crítica cultural, em parlava del petit miracle que s'havia produït en alguns dels seus alumnes a partir de Jean-Luc, el primer hit d'Els Amics, a Bed & Breakfast (2009). Alguns d'aquells adolescents que entonaven l'enganxadissa tornada de la cançó s'havien interessat per buscar a la xarxa informació sobre Jean-Luc Godard i havien acabat veient-ne alguna pel·lícula. La discografia de Dani Alegret, Joan Enric Barceló, Eduard Costa i Ferran Piqué s'ha ampliat aquesta setmana amb la publicació del seu nou disc Només d'entrar hi ha sempre el dinosaure. Dotze cançons esplèndides que afegeixen llenya al foc musical que alimenta una nòmina cada cop més àmplia de grups catalans d'estils molt diversos. La crítica musical ja hi dirà la seva i el públic se les farà seves, però després d'escoltar-lo a fons he recordat el meu amic cinèfil. El cançoner d'Els Amics de les Arts ja permet elaborar una completa Amiquipèdia amb referències culturals extretes de les seves cançons. La mateixa curiositat que va portar aquells alumnes de batxillerat a interessar-se per Godard es pot donar amb Paul Auster, el matrimoni Arnolfini, Kurosawa, Lou Reed, Bruce Willis, Cousteau o Liberty Valance, un mapa d'influències tan eclèctic com quotidià. Parmènides, Sòcrates, Aristòtil, Plató, Llull, Pujols i Ramon Sibiuda poden formar part d'una estratègia de seducció.
Al Dinousaure, Monterroso al marge, els referents també sovintegen. Des d'un implícit Bartleby que reitera el seu mantra del preferiria no fer-ho a una relectura explícita del mite de Prometeu. Però potser la figura més interessant és el protagonista de la cançó Apunto Shakespeare, un personatge que s'afegeix a la galeria de secundaris magnífics d'altres cançons emblemàtiques del grup, com L'home que treballa fent de gos o L'home que dobla en Bruce Willis. Aquí és un apuntador, una figura que ja només existeix al teatre d'aficionats, que es paralitza en el moment que ha d'exercir la seva funció perquè el vers de Shakespeare que ha de recordar a l'actor que ha quedat en blanc el toca, l'emociona i l'ennuega. En aquesta bella narració cantada l'apuntador s'exclama d'una manera que ho explica tot: “Com pot ser? Com ho fa? Com un vers que porta escrit quatre-cents anys pot estar parlant clarament de mi? Qui ho sap fer? És humà? Qui té el do? Qui és que no sent però pot descriure el que l'altra gent porta tan a dins?”. Em sembla una manera molt gràfica de descriure què és la lectura, l'audició, la visió d'obres d'art, de teatre o de cinema. En definitiva, què és una experiència artística. Servirà per a tots els adolescents i també per als posseïdors de dosis de joventut més o menys acumulada.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 12/4/14

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma