dissabte, 26 d’abril de 2014

El corredor de la mort

Al rovell de l'ou de la Barcelona turistificada hi ha dos espais teatrals molt propers que aquests dies estan units per un corredor de la mort ple de vida. Són el Romea i la Biblioteca de Catalunya. L'un, que data de 1863, és el primer teatre que vaig trepitjar, perquè mon pare era un acèrrim seguidor de Joan Capri i no ens en perdíem ni una. L'altre, conquerit per a la pràctica teatral per Oriol Broggi en dates encara recents, deu ser un dels últims que he trepitjat. Avui i demà s'hi fan les últimes funcions d'una obra vertiginosa que ningú no hauria d'esquivar: Llibert, escrita i interpretada per Gemma Brió al costat de Tàtels Pérez i la cantant de rock Mürfila (Mar Orfila). S'hi explica la vida, fulgor i mort d'un nen que neix amb una paràlisi cerebral tan devastadora que limita la seva existència a quinze dies frenètics. Que el text sigui autobiogràfic resulta secundari des del punt de vista teatral, perquè l'obra i el muntatge, tan arriscat com reeeixit, formen una prodigiosa muntanya russa emocional. Saber-ho ens colpeix, però només serveix per entendre quina és la font de tanta energia escènica i per subratllar l'admiració que podem sentir per la Gemma Brió actriu i la Gemma Brió autora. L'obra està molt a prop de la novel·la de Kenzaburo Oe Una qüestió personal (Edicions de 1984). De fet, sembla la versió materna del vertiginós relat del Nobel japonès. Brió ens submergeix en la desorientació d'una mare que acaba de parir i, en comptes d'abraçar son fill, només rep notícies contradictòries sobre la seva salut. Si recorrem el brutal vaivé en tota la seva magnitud és gràcies al contrapunt de l'humor i la llum. Un contrapunt servit per les rèpliques de la multitud de personatges que transmet una esplèndida Tàtels Pérez i la banda sonora de l'espectacular Mürfila. 
 
El corredor de la mort anunciada d'en Llibert ens fa caure aplomats al trespol terrós de la Biblioteca, ens transforma en talps que recorren el subsòl de la Ciutat Vella i ens fa emergir, amb els ulls esbatanats, al centre mateix de la platea del vell Romea, netejada ara de butaques i coberta amb una carretada de terra fina pel mateix Oriol Broggi. Allà assistim, encongits, a un dels moments àlgids de L'Orfe del clan dels Zhao, quan Julio Manrique enterra físicament el seu fill de pocs mesos mentre Joan Garriga canta el M'aclame a tu d'Estellés i Ovidi amb el seu acordió diatònic. Aquest drama xinès del segle XIII té els ingredients de les tragèdies clàssiques i el podria signar Shakespeare. Broggi ens el serveix amb un contrapunt musical de luxe, que fon el gong amb el gnòmon de La Troba Kung Fu. Asseguts a l'escenari del vell Romea esbudellat, transformat per Broggi en una plaça tèrria, assistim trasbalsats als terribles relats d'uns personatges llunyans en el temps i l'espai que, tanmateix, són de la mateixa pasta del Llibert. D'ara i d'aquí. No s'arronsin. Val la pena recórrer aquest corredor de la mort tan ple de vida.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 26/4/14

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir