La classe apolítica

La citació que millor explica la històrica jornada d’avui al Congrés dels Diputats de Madrid ha estat atribuïda a més d’un autor. La paternitat se l’enduria en primera instància Voltaire (1694-1778), però en àmbits anglosaxons també la trobareu atribuïda al savi de Baltimore, el periodista Henry Louis Mencken (1880-1956) o al psiquiatra Carl Jung (1875-1961). En la seva formulació més acceptada fa: “Quan un diplomàtic diu que sí, vol dir que potser. Quan diu que potser, vol dir que no. I si diu que no, no és un diplomàtic”. La transmissió d’aquesta afinada gradació entre l’afirmació i la negació d’un personatge públic es completa amb un paral·lelisme simètric que respon a un patró tradicional de fer la cort: “Quan una dama diu que no, vol dir que potser. Quan diu que potser, vol dir que sí. I si diu que sí, no és una dama”. En el decurs de la història les analogies entre poder polític i poder de seducció han estat constants, ja siguin aforats o desaforats. 
 
Entre els usuaris d’aquesta tríada capicua del sí-potser-no és habitual transformar el diplomàtic original de la citació volteriana en un polític. Per això, avui que al Congrés es debat monogràficament sobre la capacitat de la Generalitat de Catalunya per convocar una consulta sobre el futur polític d’aquest país, resulta pertinent rellegir la gradació que va del sí al no amb aquest canvi de protagonista: “Quan un polític diu que sí, vol dir que potser. Quan diu que potser, vol dir que no. I si diu que no, no és un polític”. Rajoy i els seus fa mesos que viuen parapetats rere un discurs jurídic que impossibilita (i invisibilitza) el debat polític. Un discurs instal·lat en un no perpetu i monolític (quasi podríem dir-ne nonolític) que a poc a poc està situant els seus acèrrims defensors fora de l’àmbit de la política. El debat d’avui no és sobre un sí o sobre un no, sinó sobre la capacitat dels nostres representants d’establir un terreny de joc per a la política que traslladi a l’àmbit de la gestió les opinions de la ciutadania, legítimament expressades a través de les urnes. En la subtil gradació entre el sí i el no, l’espai de confluència és el potser. Quan l’expressa el polític, vol dir que no, quan l’expressa la dama, vol dir que sí. Que potser no seria aclaridor que el polític espanyol i la dama catalana confrontessin els seus potsers? Llevat, esclar, que es pretengui fer confluir el polític espanyol i la dama de sang catalana en una unitat tan indivisible com desesperançada, mal aparcada en segona fila i disposada a defugir el diàleg encara que per a això hagi d’envestir o atropellar.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 8/4/14

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma