L'enginy d'una mare



Quan ho vaig veure vaig sentir una emoció molt especial, de dimensions gairebé oceàniques. Una emoció desplegable, còsmica i retroactiva, d'aquelles que et fan sentir orgullós de pertànyer a l'espècie humana. La setmana passada algú em va passar un link a un diari que recollia el gran invent de la nord-irlandesa Debby Elnatan, mare d'en Rotem, un nen nascut amb paràlisi cerebral que es va rebel·lar i va decidir que no el volia veure sempre assegut en una cadira de rodes. La mare rebel ha fet un invent que té la grandesa de les coses senzilles. S'ha empescat un arnès com els que molts pares fan servir per transportar els seus nadons a la panxa. Ella, però, ajusta l'arnès una mica més avall. En comptes de penjar-se'l a les espatlles en lliga la part alta a la cintura del progenitor per tal que la criatura sedent pugui tocar de peus a terra. Allà és on l'invent combina amb una doble plantilla que duplica els peus, tot transformant qualsevol ésser bípede en quadrúpede marsupial. Els peus del nen van per dins dels del progenitor. Quan el pare fa el pas, la sola del nen també s'aixeca i permet que la parella faci un moviment pedestre conjunt. De fet, Debby Elnatan i els feliços usuaris del seu invent fan caminar els seus fills discapacitats d'una manera força lògica. Resulta tan fàcil d'imaginar que costa de creure que ningú no ho hagués pensat abans. Tothom ha vist alguna vegada un nen petit que juga a enfilar-se a les sabates del seu pare i manté els peus allà quiets mentre tots dos caminen en tàndem. Els usuaris de l'arnès màgic caminen d'aquesta manera, passivament, amb el cap a l'altura del baix ventre patern i els peus cosits al perímetre interior de les plantilles del pare.
 
N'he vist videos i resulta un moviment pausat, a càmera lenta, com d'astronauta que fa la passejadeta per la lluna. La refotuda llei de la gravetat que impedeix caminar les criatures amb paràlisi cerebral pels seus mitjans queda sobtadament abolida. Els nens, com que no tenen costum d'anar drets, fan uns ulls com taronges i alguns riuen amb l'excitació nerviosa pròpia de les muntanyes russes. No he oblidat mai la cara de felicitat que feia el nostre fill Lluís cada cop que el posàvem en un pla inclinat o en un remolc de bicicleta. La mateixa felicitat que he vist a les cares de molts quiets quan alguna cosa insospitada els posava en moviment, ja sigui perquè anaven dalt d'un cavall o d'una vagoneta. És la felicitat de viure. La novetat de trencar expectatives. Aquest arnès combinat amb les plantilles quadrúpedes serà una gran font de felicitat per a molts d'aquests absentistes de l'èxit que ara caminaran. Benvingut sigui l'enginy d'una mare rebel.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 7/4/14

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma