dimarts, 15 d’abril de 2014

Lliurecomprador, jo?

Durant una colla d'anys vaig ser client de Caprabo. De fet, hi va haver una època que a les solapes de les novel·les hi feia posar que era soci del Barça i que també tenia els carnets d'Amics del Zoo, del RACC i la targeta del Caprabo. Era rigorosament cert, com tot el que he posat a les solapes dels meus llibres. Tenia a prop de casa un dels supermercats fundats l'any 1959 pels senyors Carbó, Prat i Botet i hi anava a comprar sovint amb il·lusió. No com d'altres que només s'hi acostaven a endur-se la cistelleta del Benvingut Nadó i després no hi tornaven a posar els peus mai més. Han passat els anys, l'apunt biogràfic de les solapes dels meus llibres cada cop és més llarg i, potser per això, intento portar menys carnets a la cartera. Encara sóc soci del Barça, ehem, i del RACC, però ja no sovintejo el Zoo i no tinc cap Caprabo a la vora. Ara prefereixo consumir al mercat o al petit comerç del barri. Potser per això, cada cop que veig l'espot televisiu que commemora els 55 anys d'antiguitat i anuncia un nou Caprabo quedo garratibat per com ha canviat des que no el sovintejo. Busco un símil en aquells excristians practicants que passaven dècades sense trepitjar una església i un bon dia descobrien que les misses ja no es feien ni en llatí ni d'esquena a la concurrència, sinó amb guitarres i feligressos peluts que evitaven la genuflexió i no combregaven amb la boca oberta sinó amb la mà parada. L'espot televisiu de Caprabo és una superproducció amb una èpica que ni l'espot del Tricentenari, i els seus paral·lelismes em deixen perplex. En nom de la llibertat, el subtext és una història d'amor que desemboca en una bona nova insospitada: em donen la benviguda com a lliurecomprador. Uf.
 
Hi surt una petició de mà formal, amb l'anell preceptiu, i un contraplà amb un elegant mosso de supermercat que ens ofereix... una cistelleta de maduixes! Inevitablement, penso en la Trinca (ai nena, si vols venir, al camp a collir maduixes). La tesi eròticocampestre es confirma pocs segons més tard, quan un home entra en una habitació amb una dona en braços, en la inequívoca posició núbil que el tòpic associa als prolegòmens del primer acte sexual dins del clos matrimonial. Acte seguit, el contraplà ofereix la imatge d'un aguerrit mosso del supermercat que entra en la llar d'un client (o una clienta) en la mateixa postura. En comptes de carregar una núvia el mosso carrega un munt de productes en una caixa. I llavors, quan la narrativa amorosa ens empeny cap a un desenllaç de Benvingut Nadó, va i resulta que el nounat sóc jo, i em donen la benvinguda com a lliurecomprador. Au va, que els moqui la iaia.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 14/4/14

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir