Vargas Llosa va dir que no



Gabriel García Márquez i Mario Vargas Llosa van estar a punt de reconciliar-se. Del 27 al 31 de gener de 2010 vaig ser a Colòmbia, convidat al Hay Festival de Cartagena de Indias. Hi vaig volar en companyia de l'escriptora Najat el Hachmi per presentar-hi les traduccions al castellà del seu L'últim patriarca i el meu Quiet. En una de les moltes recepcions, en un vell palau, vam coincidir amb García Márquez, a qui havien parat taula a peu pla al vestíbul, sota l'escala principal, perquè ja no es podia moure gaire. El vell patriarca colombià es va interessar força per la jove nascuda a Nador que vivia a Barcelona i escrivia en català. Vaig assistir a la llarga conversa i al final vaig intentar recordar-li, sense gaire èxit, la figura del seu amic Tísner. A dos carrers de l'hotel que ens acollia té casa el periodista colombià Daniel Samper Pizano, a qui conec i admiro pels seus escrits tan punyents com humorístics, i amb qui comparteixo devoció per Les Luthiers. Daniel, germà de l'ex president Ernesto Samper, viu a Madrid des dels vuitanta i hem coincidit més d'una vegada, sobretot gràcies al programa “No es un día cualquiera” de Pepa Fernández a RNE. Va venir a la meva sessió al Festival i em va convidar a veure el Barça (de Guardiola) que jugava contra l'Sporting (de Preciado). El vam veure amb  Juan Cruz, a una hora estranyíssima, i va ser un festival d'ocasions blaugrana amb un únic gol de Pedro. Era aquell Barça de quan no perdíem mai.

La fraternitat blaugrana, i potser la coincidència onomàstica, van fer que Daniel Samper em convidés també al dinar de comiat que celebrava l'endemà, 31 de gener,  amb el mateix Cruz, Vargas Llosa i famílies respectives, abans de la diàspora post Festival. De manera que em vaig trobar entaulat amb una desena de comensals al menjador de la casa coloniadels Samper. I allà va succeir. Just després de fer-nos la foto que he penjat a mariusserra.net/cat/noticies, va sonar el mòbil de Samper. Algú de l'organització del Festival li deia que estaven dinant amb Gabriel García Márquez en una casa molt propera i que el Nobel colombià havia accedit a retrobar-se amb el futur Nobel peruà. O això és el que va dir Samper després d'empassar saliva mentre tapava el mòbil amb l'altra mà, en un gest antic heretat de la telefonia fixa. Tots vam entendre que els promotors del Festival buscaven la foto, una imatge que hauria donat la volta al món. I això és justament el que va dir Mario Vargas Llosa abans de declinar, amb un gest antic que combinava la mà i el cap, heretat dels patricis. Ara l'abraçada entre els dos grans narradors enfrontats ja no es produirà mai, per més que aquests dies tothom lloi el realisme màgic.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 22 d'abril de 2014

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma