Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: maig, 2014

L'omnigratuïtat indiscriminada

A la biblioteca del barri agafo un llibre gruixut de la prestatgeria, l'obro per una pàgina a l'atzar, i hi llegeixo: “Llavors Jesús va entrar al recinte del temple i en va expulsar els qui hi compraven i venien, va bolcar les taules dels canvistes i les parades dels venedors de coloms, i no permetia que ningú traginés res per dins el recinte del temple. I els deia: ¿No diu l'Escriptura: ‘El meu temple serà anomenat casa d'oració per a tots els pobles?’ Però vosaltres n'heu fet una cova de lladres!”. Pinta bé, penso. Acabo de xalar com un vedell llegint La bona sort d'ara mateix de Matthew Quick i ara tinc entre mans Pastoràlia de Georges Saunders. Em fa l'efecte que aquest pot ser una bona continuació lectora. El capítol on he anat a petar es diu Mateu. Veig que és una edició anotada, amb tot de numerets que pauten el text: Mateu, 21:12-14. Tanco el volum, n'escruto el llom i me n'apunto el títol per demanar-lo: La Bíblia. El fullejo una estona ll…

No ens espanta l'europanto

L’europanto és una llengua inventada. Una broma lingüística d’un traductor i narrador italià anomenat Diego Marani. Marani va publicar l’any 2000 una novel·la esplèndida (Nuova grammatica finlandese, traduïda al castellà de manera molt creativa amb el títol Memoria callada) que reflexiona sobre la convencionalitat identitària. Un soldat finès que ha quedat amnèsic en plena batalla contra l’exèrcit alemany a la segona guerra mundial és ajudat per personal sanitari a reaprendre la seva llengua suomi, coneguda per la seva complexitat i singularitat. El reaprenentatge lingüístic desemboca en una d’aquelles sorpreses narratives que esguerrarien la lectura als possibles interessats, de manera que m’abstinc de divulgar-la. La majoria de llibres de Marani, tant els d’assaig com els de ficció, tenen les llengües de protagonistes, amb títols com L'interprete, Come ho imparato le lingue o la sàtira filològica L'ultimo dei Vostiachi. De fet, Marani treballa a Brussel·les en la promoció de…

La reixa i el bruixot

Em vaig assabentar que el dibuixant Picanyol es jubilava pel tuit d'una aficionada als mots encreuats. Durant mesos, la reusenca Ingrid Cartanyà Vilà ha difós cada dia al Twitter una foto de la pàgina salmó amb la graella de mots encreuats guixada amb (gairebé) totes les solucions. Ara ja fa un temps que ha perdut l'hàbit, però de tant en tant comenta en algun tuit una definició que li crida l'atenció. Aquest dimarts, coincidint amb la nota de premsa que Cavall Fort va emetre per anunciar la fi de quaranta-dos anys d'historietes d'en Picanyol, el tuit que m’adreçava deia: “Hauràs de buscar una altra definició pel bruixot d'en Picanyol. L'Ot es jubila”. Els crucigramistes tenim dèries recurrents a l'hora de definir les lletres esparses: “Poema visual de Joan Brossa al Velòdrom d'Horta” (A), “El bruixot d'en Picanyol” (OT), “A la vora de Kurosawa” (RAN)... Els seguidors habituals ens coneixen les flaques i les resolen d'esma. Abusar-ne seria …

Ràbia riallera

Imatge
Els autors aclamats sempre m’han fet por. Podria encaixar la mà d’una estrella de rock, posem per cas, sense que la meva tremolés ni un mil·límetre. Però davant d’un autor que ha aconseguit allò que sempre he somiat aconseguir jo, acabo reblert de paüra i respecte. Per tant, quan –fa pocs anys– la Montserrat Verdaguer (l’amiga i metge de Tom Sharpe) em va convidar a dinar amb ell, la meva primera reacció va ser d’alarma. A més, amb Sharpe, hi havia un altre problema. A partir dels anys setanta, s’havia convertit en un autor mundialment conegut –«llegendari» no seria pas una descripció exagerada– però jo només n’havia llegit un parell d’obres menors. Encara no coneixia les extraordinàries novel·les sud-africanes, ni tan sols Wilt, la seva novel·la més cèlebre. Al respecte que em feia la seva reputació, doncs, s’hi afegia el temor de ficar la pota en una galleda de dimensions descomunals si mai arribéssim a parlar de la seva obra. La Montserrat em va portar a casa d’ella, on Sharpe ja e…

Degradadets i alegrets

Imatge
Com si es tractés d’una edició anotada de L’Atlàntida (l’obra mestra d’un guillat, en el sentit més noble de la paraula), el professor Garolera fa una llista (no pas un llistat) acurada i prolixa de tot d’usos lingüístics actuals i els denuncia amb una irritació creixent, a l’article “El català que ara es parla. La degradació de la llengua als mitjans de comunicació”, publicat a Els Marges. Garolera se centra en el català elèctric, que reuneix l’imprès, l’hertzià i l’electrònic, i no pas en el català dental (aquell en què pots apreciar la dentadura del teu interlocutor mentre enraona i que, si bades, et pot deixar esquitxat de capellans). Però alhora ens il·lustra en com el català elèctric influeix en el dental.

Denuncia tot de neologismes innecessaris mitjançant un munt de casos que ell considera especialment blasmables i en aquest punt compta amb tot el meu recolzament (i em sobta una mica que escrigui patois en comptes de patuès, tot i que Déu me’n guard d’ensenyar el meu pare a fe…

Cap per avall

Imatge
“El poder corromp i el poder absolut corromp absolutament” és una frase ja prou cèlebre (encunyada el 1887 per l'historiador anglès Lord Acton). Doncs bé, el neurocientífic irlandès Ian Robertson acaba d'afirmar a  The Guardian que aquestes paraules són literalment certes, atès que s'ha descobert que el poder altera, físicament, la mateixa estructura del cervell dels poderosos. Una persona que mani molt, sempre segons Robertson, experimentarà un augment considerable de testosterona al cos, que, al seu torn, incrementarà el nivell de dopamina al cervell fins a uns extrems inusitats, tot excitant els sistemes de recompensa i, per tant, la cobdícia (financera, sexual, material), alhora que estimularà l'egocentrisme i reduirà o eliminarà l'empatia envers el proïsme. I com més temps romangui en el poder, més se li distorsionarà la personalitat, fins al punt que acabarà prenent decisions arbitràries i irracionals. Aquest procés s'ha pogut veure –per bé que manifestat…

Ben lligat, encara

Imatge
Ja fa unes setmanes que el periodista Jordi Panyella va publicar Salvador Puig Antich, cas obert (ed. Angle), una investigació fascinant d'uns fets tergiversats durant 40 anys, amb un final ben revelador. El llibre ens recorda, de passada, fins a quin punt el règim anterior ha deixat unes petges força profundes en la infraestructura estatal actual. El 2005, per exemple, les germanes de Puig Antich van provar d'aconseguir una revisió del judici original en el qual el seu germà va ser condemnat a morir al garrot, al 1973. Va resultar que el fiscal assignat a sala 5a del Tribunal Suprem era el fill del secretari general del Movimiento Nacional sota Franco. Un altre magistrat de la mateixa sala era un general fill d'un general franquista condecorat el 1966 amb la Gran Creu de Mèrit. Un tercer magistrat va ser instructor militar franquista quan es va executar Puig Antich. El president de la sala, un altre militar, era el portaveu de l'Associació Professional de la Magistrat…

Cafè còrnic

Imatge
Londres acaba d'atorgar a Cornualla (al sud-oest d'Anglaterra) l'estatus de minoria nacional. Però s'ho mereix? Els orígens del país es remeten al segle I d.C., quan els romans van envair les illes britàniques i van obligar els habitants originals, els celtes, a retrocedir a Gal·les, Escòcia i Cornualla (des d'on molts van fugir al que és avui la Bretanya francesa: el còrnic és gairebé intercanviable amb el bretó). Un mil·lenni després, apareix el còrnic escrit (la primera versió de la llegenda de Tristany i Isolda es va escriure en còrnic i les obres de teatre religioses ídem gaudien d'una enorme popularitat fins a l'època tardomedieval). Al segle XVI, però, els anglesos van començar a imposar el seu idioma amb el resultat que a finals del segle XVII, el còrnic tan sols es parlava a l'extrem oest del país; les llegendes i les obres medievals s'havien perdut del tot; i els mateixos còrnics ja no mostraven cap interès en la pròpia història o cultura.…

Love Shak

Imatge
Shakira lives in Barcelona, goes out with and has had a son by a Barça footballer, and her last name is the distinctly Catalan one of Ripoll. She must have known somewhere along the line that sooner or later she was going to sing at least one song in Spain's second language, and in the end she chose 'Boig per tu' ('Crazy About You') composed by Pep Sala in 1990, and made famous by the band Sau, of which Sala was one of the two frontmen together with the late Carles Sabater. Shakira's latest album – intriguingly called 'Shakira' - was released last month and features a version of 'Boig per tu' in the Catalan original (she also included a version in Spanish: 'Loca por ti'); however, the edition of the album which includes 'Boig per tu' is for the Latin American and Spanish markets only (Anglo-American buyers don't get to hear it). I could have told Shakira's PR people – had I managed to get within waving distance of any of …

Vilanova i la Juanita

Aprofitant l'embranzida de la nit dels museus, aquest diumenge es va celebrar una jornada de portes obertes al Museu de Curiositats Marineres Roig Toqués de Vilanova i la Geltrú. Va ser l'última oportunitat per poder veure el que encara en queda a l'ubicació original, abans que se'n reobri una seqüela a l'Espai del Far. La iniciativa també va servir per presentar la nova Associació “Amics de la Carpa Juanita i F. Roig Toqués”. La Juanita segueix amb les seves congèneres a la bassa del domicili particular del creador del museu, finat l'any 2008, però des que falta l'amo ja no treu el caparró de l’aigua per menjar de la cullera o xarrupar el rajolí (de brou) que expel·lia el porró. La seva estampa fantàstica és una icona de les petites mostres de color que permetia el món en blanc-i-negre del tardofranquisme. Aquell “red fish eating from a spoon and drinking from a Catalan glass bottle” va saltar a la premsa internacional, el van visitar celebritats com Yul …

El virus bonifaci

En aquest món liquadíssim que vivim el verb viralitzar ha esdevingut un mantra. Les campanyes virals abunden, els professionals de la comunicació pretenen viralitzar-ho tot per a tothom tothora i la quantitat de soroll ambiental resulta terrible. Cada dia ens disparen més missatges insignificants. El pim pam pum de l'anomenat spam. Aquestes deixalles que contaminen les nostres bústies virtuals són de moltes menes: ofertes de productes prohibits, esquers amb el flaire inequívoc de l'estafa, sexe, drogues... i de vegades fins i tot rock'n'roll. No ve d'un spam. Aquesta pluja de missatges interessats inclou també unes gotes de rosada matinal, d'aigua tan pura i innocent que fa feredat. És la pluja fina demissatges benintencionats que ens fan partíceps d'alguna bona causa. Molts d'ells comencen amb una prèvia exculpatòria del remitent (no sóc d'enviar missatges com aquest, però m'ha semblat que aquest cop s’ho valia...) i acaben amb l'històric …

Cor, corres, correspondència

Encara es publiquen saboroses mostres de literatura epistolar. Empúries, per exemple, acaba d'editar les cartes que es van intercanviar entre 1978 i 1983 Joan Vinyoli i Miquel Martí i Pol. Han passat poques dècades, però el món ha canviat radicalment. Les noves vies de comunicació han estroncat gairebé de soca-rel la correspondència. Dijous al matí, mentre escriure aquestes ratlles, el servei de Whatsapp va quedar interromput i molts mitjans (entre ells La Vanguardia Digital) ho van considerar una notícia d'interès general. Ho era, a la vista dels tuits histèricoirònics que va provocar. Els missatges canvien de forma. Algú és capaç d'imaginar l'edició dels whatsapps que es podrien intercanviardos poetes afins com Josep Pedrals i Pere Gimferrer? Els correus electrònics i els comentaris dels blogs encara semblaven a prop de la correspondència epistolar, però el salt als dispositius mòbils ho està revolucionant tot encara més. Hi ha unes cartes, tanmateix, que no semblen…

Els últims romànics

Imatge
Fa unes setmanes es va saber que la Universitat Central de Barcelona eliminarà la carrera de Filologia Romànica del seu pla d’estudis. A partir del curs vinent, doncs, els estudiants ja no es podran especialitzar en llengües com l’italià o el portuguès, entre d’altres, ni tampoc estudiar la diversitat de les llengües romàniques. Només algunes assignatures seran complements d’altres graus. El principal argument, esclar, és que s’hi matriculaven pocs alumnes, però per aquesta raó fa anys que s’haurien d’haver eliminat la majoria de carreres de lletres. L’especialització pràctica, la societat de l’èxit i la ruqueria general han convertit els graus de lletres en una reserva índia. No hi fa res que els savis que tothom respecta —de Jordi Llovet a Umberto Eco— insisteixin sovint en la importància dels estudis culturals: se’ls aplaudeix, se’ls premia i després se’ls ignora.

De fet, sembla com si la Universitat de Barcelona hagués esperat que es morís Martí de Riquer per liquidar la Filologi…

Una dimissió, o dues

Imatge
Quan un polític accepta un càrrec públic, no comença mai de zero. A més d’arribar-hi amb les expectatives que crea la seva trajectòria, dins la motxilla de noves responsabilitats hi ha també el llegat del seu predecessor. Un bon exemple d’aquesta continuïtat és la Conselleria d’Interior i el canvi que es va produir el desembre del 2012, amb el pas de Felip Puig a Ramon Espadaler. Durant els tres anys que va ser a Interior, Puig va fer una política resolutiva, cridanera, de milhomes, com si amb el seu soroll pogués ensordir els conflictes que li anaven creixent al voltant, des de les carregues policials i la repressió exagerada en les manifestacions a les desavinences internes dins el cos dels Mossos. En el centre dels disbarats hi havia l’ús de bales de goma (són bales, i no pilotes, cal recordar-ho), el cas Quintana i la confiança repetida en Manel Prat, cap dels Mossos.

L’arribada de Ramon Espadaler, d’un perfil més discret i paraula pausada, va portar un altre tarannà a la conselle…

Comèdia cromosomàtica

Garcia, Martínez, López, Sánchez, Rodríguez, Fernández, Pérez i González. Vuit cognoms catalans. De fet, segons l'Idescat, els vuit cognoms més freqüents a Catalunya. Volen saber els vuit següents? Gómez, Ruiz, Martín, Jiménez, Moreno, Hernández, Muñoz i Díaz. Repassin les llistes dels membres de l'ANC i també els hi trobaran. El primer que un guionista de Telecinco podria considerar genuïnament català no apareix fins al lloc 26è (Vila). La fòrmula d’èxit de la pel·lícula Ocho apellidos vascos parteix de la mateixa matriu que, salvant totes les distàncies, va propulsar la cançó Jènifer de Els Catarres. Una història d'amor que fonamenta l'atracció en dues identitats oposades en el si d'una realitat compartida. Dos amants de tribus enfrontades dins d'una mateixa nació, la història d'amor prohibit més antiga. Al cinema, són les tribus dels bascos i andalusos. A la cançó, catalans de l'interior i chonis de Castefa. Dos exemples paral·lels en el mètode de c…

La lectura vigilada

Imatge
Dimecres passat, a les pàgines de Llibres d’El Periódico, Elena Hevia publicava un reportatge interessant i alhora inquietant. Hi explicava que Amazon té accés a la informació que deixen els lectors d’ebooks en un aparell Kindle, comprats i descarregats des del seu portal. Així, de tant en tant Amazon publica una llista dels fragments més subratllats en cada llengua. Són aquelles frases que criden l’atenció de molts lectors i les marquen per, qui sap, rellegir-les més endavant, impressionar els amics en un sopar o citar-les en tertúlies radiofòniques. Com a exemple, l’article destacava el fragment més subratllat de Victus, la novel·la d’Albert Sánchez Piñol: “De fet, quan un català i un castellà feien servir la paraula Espanya, s’estaven referint a dues idees oposades”.

Suposo que les cites de llibres són una bona estratègia comercial per atreure nous lectors. La part inquietant, però, és que tot el que passa dins el territori de l’Amazon Kindle, qualsevol gest que fa un lector dels se…

Mare de Déu de la Cinta

Quan van néixer els discos compactes molts van enterrar els vinils i les cintes de casset. El món, però, és obstinat. Igual com fa només una dècada ningú no podia sospitar que l'independentisme avui seria majoritari a Catalunya, tampoc era fàcil de creure que l'arribada del mp3 faria que s'invertissin les relacions entre vinils, cassets i cedés. El cert és que les botigues de discos de vinil continuen existint i els cedés han trobat una utilitat insospitada en els horts: són els nous espantaocells. Els grups musicals d'ara (Els Amics de les Arts, Txarango, Mishima, Manel...) també publiquen les seves novetats discogràfiques en vinil. I, per acabar-ho d'adobar, la multinacional japonesa Sony va anunciar a la International Magnetics Conference de Dresden que una de les seves apostes de futur són les cintes de casset. No és una cinta com les TDK de 45, 60 o 90 minuts, però també és una cinta. El nou dispositiu de Sony és capaç d'emmagatzemar 185 terabytes d'i…

Shareline is my lady

Los Angeles Times ha redissenyat aquesta setmana la seva edició electrònica. Els professionalshi degustaran unes quantes novetats ortotipogràfiques, però un element sobresurt: tres sharelines, neologisme que podríem traduir literalment com a ratlles compartibles. Precedits per la inconfusible silueta de l'ocellet piulador de Twitter, aquestes sharelines són destacats que ja estan preparats perquè el lector els pugui compartir amb un clic a les xarxes socials. Fins ara, quan ens oferien de compartir algun article, el text que viatjava per les xarxes era o bé el títol o bé l'arrencada de la columna. Era un procés automatitzat, a menys que el compartidor hi vulgués ficar cullerada. L'aposta del Los Angeles Times defuig l’automatisme i torna a posar la pilota a la teulada del columnista. Fins a tres vegades en cada peça. L'anglès, amb la seva ductilitat habitual, ja ha trobat com anomenar aquest nou gènere paratextual. No sé pas com n'acabarem dient. Si ho anostrarem a…

Immersió mixtilingüística

Avui es presenta a la llibreria La Impossible de Barcelona un estudi que s'autodefineix no com a impossible però sí excèntric en tots els sentits del terme: El plurilingüisme en la literatura catalana, (Edicions Vitel·la) dels professors Albert Rossich i Jordi Cornellà. És un llibre esplèndid que endreça i exemplifica un territori literari deixat de la mà de tot déu, potser perquè cap àmbit acadèmic no el reclama. Hi desfilen textos (literaris o no, poètics, publicitaris) de tres tipus: els que presenten una alternança de llengües, normalment per motius de versemblança narrativa o teatral; els anomenats amfilingües, que admeten una doble (o triple) lectura en dues (o tres) llengües diferents; i els mixtilingües, tan híbrids que les llengües apareixen consecutivament fins i tot en una mateixa frase, com per exemple als eslògans trencadors de Vueling: “Le passenger 5 millones is cerca”, “Buy 1 billete antes del 15 of agosto et gana otro pour volar in invierno. One regalo caído del …

In Cholo We Trust

La culerada té una dècima de febre davant la possibilitat que el Reial Madrid guanyi la desena Champions. El remei és un antipirètic que, durant la tornada de les semifinals, va canviar de nom tres cops en poques hores. El nom de la medecina s'inspirava en el lema que van adoptar oficialment els Estats Units l'any 1956, In God We Trust (confiem en Déu), que a Twitter havia donat l'etiqueta #InPepWeTrust. Quan es va veure que el Bayern de Guardiola no seria l'antídot desitjat, durant vint-i-quatre hores la culerada va esdevenir satànica i l'antipirètic contra la dècima va ser #InMouWeTrust. La prescripció final, després de l'excel·lent semifinal de l'Atlético de Madrid, és #InCholoWeTrust. Ja veurem com acaba la febrada, però l'extraordinària temporada del Cholo Simeone ha posat focus sobre ell i sobre el seu renom. Un cholo és un mestís i el seu ús varia molt segons les contrades, però és percebut majoritàriament com a terme pejoratiu. L'Inca Garcil…

Cotufetes de moresc

Fa vint-i-cinc anys que Gershon Kingsley va fer una cançó que ha passat a la història de la música com la primera melodia de sintetitzador. Es deia Popcorn, i per aquests verals es va conèixer amb un títol que permetia sil·labejar-ne les notes: pa, lo, mi, tas, de, ma, íz. Kingsley el va incloure a l'àlbum Music to Moog By, però no es va popularitzar fins dos anys després, en la versió que Stan Free va enregistraramb els Hot Butter, que practicaven l'anomenat synthpop. Amb els anys, l'enganxifosa melodia de notes que semblen imitar el plop dels grans de blat de moro quan rebenten, ha esdevingut una d'aquelles tonades que tothom coneix de manera ambiental. Hi ajuda que se n'hagin fet més de cinc-centes versions, fins i tot de grups com Los Pekenikes. I també que en el seu dia fos molt utilitzada en sintonies de programes i campanyes publicitàries. Es va dir que no l'havia creada cap mà humana sinó un programa d'ordinador dissenyat per compondre música. En re…

Samfaçon?

Una família de Tarragona em diu que l’avi tenia un mot per anomenar els ganduls que no han trobat mai a cap diccionari: “aquest té una samfasson”, diuen que deia. Quan ho vaig sentir a Cassà de la Selva em va semblar que podria ser una aglutinació de “fer son”, en relació a la passivitat dels dropos. El pedagog Joan Soler Amigó i el químic Claudi Mans, cadascú per la seva banda, em treuen de l’error i em fan notar que en realitat l’expressió és un gal·licisme clar que prové del “sans façon” francès (sense compliments) que pot denotar familiaritat o franquesa però també es pot convertir en groller desvergonyiment. Com el que exhibeixen els que tenen molta barra o un os a l’esquena. Curiosament, tots dos relacionen l’expressió a un acudit. En la versió de Mans una persona va a una casa i quan li ofereixen el dinar agafa els millors talls (de carn, de peix, de pastís) després de dir cada vegada sans façon, fins que l’amo, esparverat per tanta golafreria, li diu: “encara que s’encomani a …

Sense títol

Imatge
Els del compte @UberFacts –especialitzat en informació tan inútil com imprescindible– acaben d'anunciar que ni Bill Gates ni Mark Zuckerberg ni Steve Jobs ni Thomas Edison tenien estudis universitaris. Hi haurien pogut afegir Woody Allen, Pablo Picasso, Kevin Bacon, David Bowie... Ara bé, que hi hagi músics, actors i artistes sense estudis que han excel·lit en els seus camps respectius potser no sorprèn tant: el talent i la voluntat poden més, de vegades, que tot un grapat de diplomes. Però, i els escriptors, pregunto, ja que estem en plena melangia post-santjordiesca? Hi ha força gent –sobretot els no-lectors– que confonen escriptors amb intel·lectuals i per tant donen per fet que tots els autors han d'haver passat per la universitat, si us plau per força. Doncs, William Shakespeare no va passar per cap. Ni Jane Austen, ni Charles Dickens, ni H.G. Wells, ni George Orwell, ni Truman Capote, ni William Faulkner, ni la Rodoreda, ni en Vinyoli, ni en Salvat-Papasseit, ni en Fuste…