Degradadets i alegrets

Com si es tractés d’una edició anotada de L’Atlàntida (l’obra mestra d’un guillat, en el sentit més noble de la paraula), el professor Garolera fa una llista (no pas un llistat) acurada i prolixa de tot d’usos lingüístics actuals i els denuncia amb una irritació creixent, a l’article “El català que ara es parla. La degradació de la llengua als mitjans de comunicació”, publicat a Els Marges. Garolera se centra en el català elèctric, que reuneix l’imprès, l’hertzià i l’electrònic, i no pas en el català dental (aquell en què pots apreciar la dentadura del teu interlocutor mentre enraona i que, si bades, et pot deixar esquitxat de capellans). Però alhora ens il·lustra en com el català elèctric influeix en el dental.

Denuncia tot de neologismes innecessaris mitjançant un munt de casos que ell considera especialment blasmables i en aquest punt compta amb tot el meu recolzament (i em sobta una mica que escrigui patois en comptes de patuès, tot i que Déu me’n guard d’ensenyar el meu pare a fer fills i el meu pastisser a fer crusants).

Als optimistes irredempts, sovint adscrits a l’administració pública, que defensen que vivim en el millor dels mons possibles (la seva nòmina forma part d’aquest món) i que l’estat de coses actual es deu a l’evolució natural de la llengua, se’ls ha d’advertir que el concepte evolució natural del català és un oxímoron. No hi pot haver una evolució natural si tenim en compte la història del país i de retruc el seu present: un 80 % de l’espectre televisiu en un altre idioma, el 50 % de les ràdios, més del 90 % en el cas del cinema (i aquí hi entren també els devedés i els arxius piratejats), un percentatge alt de la música i un d’aclaparador de videojocs (imprescindibles per a prestigiar un idioma, no tenir el Grand Theft Auto 5 en català ens impedeix anar amb el cap alt). Només el teatre ens proporciona un mica d’alegria i també les cerimònies religioses de l’Església Catòlica, que s’oficien en un català ric i matisat, fet que hem de celebrar decididament perquè seria molt incòmode haver d’anar corregint el capellà mentre t’està donant l’extremunció.

No m’estendré en cada cas que Garolera denuncia, només en uns quants que m’han cridat l’atenció. El cas de tragèdies humanitàries (un absurd, així es deia irònicament una secció de ràdio que vaig fer durant tres estius seguits) no és específic del català, sinó que també el comparteix el castellà, com se n’ha burlat en més d’una ocasió l’articulista Javier Marías. Per tant, tots plegats assistim astorats a la repetició entusiasta dels clixés periodístics entre els parlants, mecanisme que ajuda molts ciutadans a aparentar un grau cultural més elevat. Sobretot és clau per als periodistes. D’alguna manera han de justificar el sou.

A mi, francament, l’aplicació estricta de la normativa no em treu la son en el cas  dels registres col·loquials, que haurien d’estar presents en els espais dels mitjans de comunicació que no són estrictament informatius i per tant aspiren a entretenir i ajudar a passar la tarda, l’any o la dècada. Tampoc els periodistes cal que s’expressin en una llengua de fusta insuportable (com tants polítics, que els serveix per defugir aspectes incòmodes i revestir-se d’una aparença solemne d’experts en la llangonissa de Vic). A ells també se’ls ha d’exigir que s’expressin amb naturalitat, claredat i vivesa. Quan Garolera afirma que el català elèctric de molts professionals dels mitjans és pobre, no s’equivoca gaire. Com enriquir-lo, aquesta és la qüestió. Si no els sap greu, els proposo dues vies: fent que els professionals dels mitjans tinguin més en compte els tocs d’atenció dels lingüistes (ara, sovint, els professionals no reben els textos corregits de manera que puguin detectar en què s’han equivocat, sinó que ja els reben esmenats sense cap marca). L’altre és que aquest punt, la competència lingüística, tingués un pes notable en la tria dels col·laboradors. També se’ls hauria de comentar que aquest costum, tan actual, de barrejar el català i el castellà, consistent en pronunciar una frase en una llengua i la següent en l’altra (com bé il·lustra la novel·la L’altra de Rojals), fa una certa angúnia. Perquè és un recurs propi d’analfabets i d’El Molino. Veure el meu cardiòleg expressar-se com La Maña m’alerta una mica.

Però que un bon gruix de parlants del català faci servir un munt de calcs del castellà, no és gens estrany. N’hi ha molts que són d’origen castellanoparlant i s’acomoden a tot allò que els més natural, més proper, més conegut. Jo, quan parlo en castellà, també faig servir un munt de calcs del català (correctes en castellà però simples calcs, el resultat és un castellà insòlit). Entre dues opcions igualment correctes, el parlant català d’origen castellanoparlant és molt fàcil que opti per la més pròxima a la seva llengua materna (i amical, i laboral, i cultural, i lapidària –en el sentit que a les làpides dels cementiris el castellà és molt més present que el català-). També, el fet que molts catalans no apostrofin, té la seva raó de ser en aquest punt. Només s’havia de veure uns quants anys enrere com els polítics, durant el procés de l’estatut de Miravet (que acabaria ben ribotat), parlaven de el estatut. “El estatut millor per Catalunya”. Sort que la independència no s’apostrofa.

Una bona part dels usos que Garolera anota són fruit d’aquest fenomen, que en podríem anomenar el català mandrós. No cal dir que aquest fenomen dialectalitza la nostra llengua. A poc a poc se’ns va posant a tots cara d’aragonesos, que el segle XV van veure impàvids com la seva llengua desapareixia pel forat de l’aigüera.

Altres usos que Garolera denuncia provenen de l’anglès, que és un camp adobat per a la tonteria pretensiosa, imprescindible per a passar per modern, global i posseïdor d’uns horitzons més extensos que la majoria dels mortals. Qualsevol estupidesa, llauna o impostura, en anglès és més passadora i adquireix aires de respectabilitat, és repetida i aplaudida. Només cal veure els musicals, que és un escenari (mai més ben dit) que va guanyant terreny. No hi ha dades exactes de tots els espectadors que, de nou a casa després de veure Cats, han escanyat el gat.

Ara bé, vull reivindicar la creació lingüística, tan escassa en català i tan important, que ens enriqueix i ens dóna matisos. A casos com ara xarrup, guixeta o espermatozou (el diccionari el marca com a obsolet), que són fruit del malentès, la ultracorrecció o de vegades el capritxo o el bon humor liró dels parlants, no se’ls hauria de tancar la porta de la normativa. Tenint en compte que s’han divulgat i han ocupat un espai d’honor als nostres paladars, val la pena no barrar-los el pas (com ara, que van de baixa perquè els correctors els suprimeixen implacables).

Caldre, gràcies en part a la cançó Cal que neixin flors a cada instant, que apostava per convertir el país en una floristeria descomunal, també s’ha fet un lloc als nostres paladars, sense bandejar l’haver de i, ai, com ens hem de veure, el tenir de. Suposo que no tinc d’explicar-ho més a fons.  

L’auge de mític en comptes de famós, conegut o senzillament, com és en molts casos, destacat, es deu a la pràctica periodística tan estesa de l’enaltiment desmesurat, la hipèrbole i el frenesí, que tants bons rendiments dóna. Mentre augmentin els cabals de les empreses i dels periodistes destacats (amb expectatives d’arribar a mítics), tot serà brutal, sensacional, genial, magistral, increïble, meravellós, extraordinari. Més o menys com la dona barbuda. O el nen cocodril, que també és de Déu.

Finalment, Garolera escriu, sobre solucions possibles a la situació que denuncia: “Potser n’hi hauria prou amb dues: la supervisió rigorosa de les traduccions automàtiques del castellà”. I tant que cal aquesta supervisió rigorosa, encara que seria més important anar replantejant això que els diaris més importants en català siguin traduccions del castellà. Cal que els periodistes puguin escriure directament en català, sense la servitud de la traducció. Sobretot els articulistes, en què l’expressió és més lliure i personal, si tenen una mica de voluntat d’estil –perquè de petits no els van estimar prou i tot això-. La publicitat és un camp més espinós, jo no em veig amb cor de convèncer el consell d’administració de Marks&Spencer que contractin la seva publicitat en català. Però la publicitat contractada per empreses catalanes (des de La Caixa a Embotits Tarradellas passant per Viuda de Lauro Clariana) ho podrien tenir en compte.

La segona proposta de Garolera és: “I l’exigència d’un coneixement més aprofundit del català (i dels seus registres), que eviti els calcs del castellà i estalviï l’“enriquiment” de la llengua amb neologismes innecessaris”. No és tan senzill, perquè aquests neologismes triomfen perquè permeten al periodista (i al parlant en general) fer el mec o, com deia el bisbe Torres i Bages, fer el merda. Per tant són molt temptadors i difícils d’eradicar. La llengua sovint compleix aquesta funció enganyadora. Cal aparentar i fer veure que es diu alguna cosa diferent, quan en realitat s’està repetint el mateix però d’una altra manera. Es tracta d’un llenguatge inventat, amb els seus mecanismes propis, que els periodistes adopten alegrement per adreçar-se als gentils. Gràcies a això, en el millor dels casos, poden pagar les hipoteques i escolaritzar les criatures. No menystinguem, doncs, aquesta funció afaitapagesos i rasuracosmopolites, encara que els resultats desagradin al professor Garolera i a mi mateix.

Enric Gomà, Núvol, 15 de maig del 2014.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma