Immersió mixtilingüística

Avui es presenta a la llibreria La Impossible de Barcelona un estudi que s'autodefineix no com a impossible però sí excèntric en tots els sentits del terme: El plurilingüisme en la literatura catalana, (Edicions Vitel·la) dels professors Albert Rossich i Jordi Cornellà. És un llibre esplèndid que endreça i exemplifica un territori literari deixat de la mà de tot déu, potser perquè cap àmbit acadèmic no el reclama. Hi desfilen textos (literaris o no, poètics, publicitaris) de tres tipus: els que presenten una alternança de llengües, normalment per motius de versemblança narrativa o teatral; els anomenats amfilingües, que admeten una doble (o triple) lectura en dues (o tres) llengües diferents; i els mixtilingües, tan híbrids que les llengües apareixen consecutivament fins i tot en una mateixa frase, com per exemple als eslògans trencadors de Vueling: “Le passenger 5 millones is cerca”, “Buy 1 billete antes del 15 of agosto et gana otro pour volar in invierno. One regalo caído del skay”. Rossich & Cornellà no s'estan d'assenyalar la paradoxa que la companyia aèria catalana s'ha “descuidat” d'incloure-hi el català.
 
En aquests temps híbrids i eclèctics el plurilingüisme té connotacions positives, però aquesta percepció conviu amb dos prejudicis oposats: el de la puresa monolingüe (Ivan Turguénev: “un escriptor que no escriu exclusivament en la seva llengua és un falsari i un vulgar porc”) i el de la diversitat naïf (Louis-Jean Calvet: “les llengües dominants tenen una gran capacitat glotofàgica per absorbir i naturalitzar elements”). La qüestió és que no resulta senzill trobar textos que presentin més d'una llengua de manera sostinguda, però els autors n’han localitzat un munt, els analitzen i n'extreuen conclusions de gran interès. L'estudi es podria usar a les escoles afectades per les sentències contra la immersió lingüística. Una terceta amfilingüe com ara “Allí Christo convida/ y es de tanta efficacia y esellencia/ que inclina a perpetua reverencia” podria colar com a percentatge en castellà. A les Balears, en el conflicte per les TIL del Govern Bauzà, podrien programar un luxuriós romanç trilingüe (català, castellà i llatí) publicat a Tarragona el 1762 que comença: “O, perniciosa luxuria,/ que causas tantas ruinas!/ Quantes provincias desolas,/ o tyranna, si habitas!...” La solució als marrameus contra l’educació en català  ja ens l'apuntava Pau Estorch l'any 1859: “No digan los castellans,/ per ignorància o enveja,/ que usam gerga'ls catalans,/ puix veuen en est romans/ que ab sa llengua se barreja./ Valdament que s'estenguera/ entre la gente erudita/ la mania que m'agita/ d'escriurer de esta manera,/ ab llenguatge hermafrodita”.

Màrius  Serra. La Vanguardia. Rum-rum 6/5/14

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma