Mare de Déu de la Cinta

Quan van néixer els discos compactes molts van enterrar els vinils i les cintes de casset. El món, però, és obstinat. Igual com fa només una dècada ningú no podia sospitar que l'independentisme avui seria majoritari a Catalunya, tampoc era fàcil de creure que l'arribada del mp3 faria que s'invertissin les relacions entre vinils, cassets i cedés. El cert és que les botigues de discos de vinil continuen existint i els cedés han trobat una utilitat insospitada en els horts: són els nous espantaocells. Els grups musicals d'ara (Els Amics de les Arts, Txarango, Mishima, Manel...) també publiquen les seves novetats discogràfiques en vinil. I, per acabar-ho d'adobar, la multinacional japonesa Sony va anunciar a la International Magnetics Conference de Dresden que una de les seves apostes de futur són les cintes de casset. No és una cinta com les TDK de 45, 60 o 90 minuts, però també és una cinta. El nou dispositiu de Sony és capaç d'emmagatzemar 185 terabytes d'informació. La tècnica que permet assolir un volum tan brutal s'anomena de deposició per polvorització catòdica i es basa en la creació d'una capa de nanocristalls magnètics que són bombardejats per ions d'argó sobre un substrat amb una pel·lícula de polímer. No es preocupin, jo tampoc no ho he entès. M'he limitat a traduir-ho, però es veu que aquest procediment permet aconseguir una gran compressió. La qüestió és que aquesta magnitud brutal, en cançons, frega els 65 milions de temes de tres minuts, la qual cosa implica 195 milions de minuts musicals ininterromputs. 
 
O quatre segles de cançons encadenades. Concretament 371 anys de música contínua, nit i dia, 365 dies l'any, que ens haurien tingut entretinguts des de 1643. Naturalment, aquest casset no està pensat per a l'ús personal, sinó per emmagatzemar dades. El volum d'informació que generem creix d'una manera tan exponencial que tots els dipòsits semblen petits. Sony no ha precisat quan comercialitzarà aquestes cintes, però el mer anunci del retorn del casset dispara els atacs de nostàlgia. Quantes tardes no vam passar amb la casset en pausa per pescar una cançó quan sonés per la ràdio i enregistrar-la? Quants jocs d'ordinador no vam tenir en cintes del Commodore? Quantes cintes amb missatges de contestador automàtic no vam guardar? Potser l'inesperat retorn de la cinta de casset augura una recuperació insospitada d'altres objectes del passat. Els enyorats Antònia Font comencen la cançó Coses modernes amb un vers que reclama “Bosses de plàstic, cintes de casset” i acaba l'estrofa amb “llum estroboscòpica, biquini, plaques solars, llenguatge binari, theremin, minifalda, nilon”.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 12/5/14

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma