dimarts, 27 de maig de 2014

No ens espanta l'europanto

L’europanto és una llengua inventada. Una broma lingüística d’un traductor i narrador italià anomenat Diego Marani. Marani va publicar l’any 2000 una novel·la esplèndida (Nuova grammatica finlandese, traduïda al castellà de manera molt creativa amb el títol Memoria callada) que reflexiona sobre la convencionalitat identitària. Un soldat finès que ha quedat amnèsic en plena batalla contra l’exèrcit alemany a la segona guerra mundial és ajudat per personal sanitari a reaprendre la seva llengua suomi, coneguda per la seva complexitat i singularitat. El reaprenentatge lingüístic desemboca en una d’aquelles sorpreses narratives que esguerrarien la lectura als possibles interessats, de manera que m’abstinc de divulgar-la. La majoria de llibres de Marani, tant els d’assaig com els de ficció, tenen les llengües de protagonistes, amb títols com L'interprete, Come ho imparato le lingue o la sàtira filològica L'ultimo dei Vostiachi. De fet, Marani treballa a Brussel·les en la promoció del multilingüisme i és conegut, sobretot, per haver-se empescat la broma lingüística de l’europanto, una llengua artificial construïda a còpia de pedaços d’altres llengües europees. Marani ha escrit columnes i un llibre de narracions en europanto  i ha considerat la seva proposta com una provocació contra l’integrisme lingüístic que predica la puresa immaculada de les llengües. Un paràgraf del Wilt de Tom Sharpe en europanto és el primer que trobo a la xarxa per exemplificar-lo: “Always que Henry Wilt took der dog a passeggio, o, per esse piu precise, when il cane took him fora, o, per esse més precise, when Mrs Wilt falaba que they should raus gehen, damit ella could do i sui exercicis de Ioga, Henry toujours followed la mesma route. In fact, le Hund seguía the route und Wilt seguía le chien”. No trobeu notable el grau de comprensió? Potser directament proporcional al grau de desconcert que provoca. Marani no defensa ni els patuès ni l’artifici esperantista. Simplement posa el focus en el llindar de la llengua entesa com a instrument identitari de primer ordre i com a porta oberta a nous mons que contenen noves possibilitats d’enriquir la identitat.
 
Quan escric aquestes ratlles no sé quina cançó taral·legen els analistes de les eleccions europees d’ahir, però em temo que la tornada de l’euroescepticisme planarà per totes les tertúlies. Per això aquesta conya de l’europanto em sembla molt pertinent per entendre què és Europa avui. Un guirigall, sí, però el nostre guirigall. Un artifici colossal que només funcionarà si tots els que hi participem ho fem des de la nostra genuïnitat.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 26/5/14

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir