Ràbia riallera

Els autors aclamats sempre m’han fet por. Podria encaixar la mà d’una estrella de rock, posem per cas, sense que la meva tremolés ni un mil·límetre. Però davant d’un autor que ha aconseguit allò que sempre he somiat aconseguir jo, acabo reblert de paüra i respecte. Per tant, quan –fa pocs anys– la Montserrat Verdaguer (l’amiga i metge de Tom Sharpe) em va convidar a dinar amb ell, la meva primera reacció va ser d’alarma. A més, amb Sharpe, hi havia un altre problema. A partir dels anys setanta, s’havia convertit en un autor mundialment conegut –«llegendari» no seria pas una descripció exagerada– però jo només n’havia llegit un parell d’obres menors. Encara no coneixia les extraordinàries novel·les sud-africanes, ni tan sols Wilt, la seva novel·la més cèlebre. Al respecte que em feia la seva reputació, doncs, s’hi afegia el temor de ficar la pota en una galleda de dimensions descomunals si mai arribéssim a parlar de la seva obra. La Montserrat em va portar a casa d’ella, on Sharpe ja ens esperava. Just abans d’entrar, ella el va sotjar a través del vidre, mentre m’explicava que volia saber si havia decidit beure aquell dia i, en efecte, tenia a la mà un got de whisky ple fins a dalt. La Montserrat em va donar a entendre que això no era un senyal del tot positiu, però des del principi mateix de la trobada Sharpe va resultar d’allò més amable i xerraire. Després del dinar ens vamtraslladar a la casa d’ell, no gaire lluny, a Llafranc. Havia omplert bona part de les parets de fotografies fetes (feia temps) a Sud-àfrica. «Aquest era un autèntic fill de puta» –va dir, assenyalant el retrat d’un home blanc que en tenia tota la pinta–, «tractava els africans com si fossin una merda». Al llarg del dia, per cert, Sud-àfrica – on va néixer i créixer– entrava i sortia de la conversa com una tonada enganxosa i quedava clar (o així em va semblar) que aquell país era la raó per la qual Tom Sharpe s’havia tornat escriptor, que tot el que havia viscut i vist a Sud-àfrica –com ara els nombrosos cossos d’africans morts de tuberculosi (una malaltia de la qual els blancs, vacunats com cal, no morien mai) que ell, un jove infermer auxiliar, havia hagut de portar a una fossa comuna– era el combustible que atiava la ràbia que acabaria sent el motor que impulsa la prosa dels seus millors llibres (per cert, es mostrava sorprenentment desdenyós amb aquells títols seus amb què no se sentia satisfet: «Farses, no són res més que farses»). En la seva ficció, de fet, Sharpe estrafà el món dit real fins a uns límits tan grotescos com versemblants, de manera que, darrere un humor superficialment rocambolesc, hi rau una fúria moral inequívoca. Vam acabar escoltant alguns discursos bèl·lics del kaiser Guillem II (Sharpe en tenia una capsa plena). Ell es feia un tip de riure i jo també, en part perquè el meu consum d’alcohol estava a punt d’atrapar el seu i en part perquè era alhora estrany i escaient que aquest escriptor que es mofava de l’absurditat (i crueltat) de la vida humana s’ho passés tan bé tot escoltant els deliris d’un bel·licista mort fa dècades. Era un moment tan còmic com incòmode, igual que el regust que deixen moltes de les seves novel·les. En marxar, Tom Sharpe em va convidar a visitar-lo un altre cop: «Vine quan vulguis!». Encara me’n penedeixo molt, de no haver-ho fet.

Matthew Tree, Revista de Girona, abril de 2014

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma