Una dimissió, o dues

Quan un polític accepta un càrrec públic, no comença mai de zero. A més d’arribar-hi amb les expectatives que crea la seva trajectòria, dins la motxilla de noves responsabilitats hi ha també el llegat del seu predecessor. Un bon exemple d’aquesta continuïtat és la Conselleria d’Interior i el canvi que es va produir el desembre del 2012, amb el pas de Felip Puig a Ramon Espadaler. Durant els tres anys que va ser a Interior, Puig va fer una política resolutiva, cridanera, de milhomes, com si amb el seu soroll pogués ensordir els conflictes que li anaven creixent al voltant, des de les carregues policials i la repressió exagerada en les manifestacions a les desavinences internes dins el cos dels Mossos. En el centre dels disbarats hi havia l’ús de bales de goma (són bales, i no pilotes, cal recordar-ho), el cas Quintana i la confiança repetida en Manel Prat, cap dels Mossos.

L’arribada de Ramon Espadaler, d’un perfil més discret i paraula pausada, va portar un altre tarannà a la conselleria. Fins i tot un episodi tan greu com el del cas Raval, que va acabar amb la detenció i mort de Juan Andrés Benítez, no ha quedat tan personalitzat com hauria pogut passar a l’època del seu predecessor. Aquests dies, però, Espadaler s’enfronta a la prova de foc del seu mandat, ves per on una herència de Felip Puig. El jutge del cas Quintana ha confirmat que va perdre l’ull per una bala de goma llançada pels Mossos. En el clímax dels fets, Manel Prat havia dit que dimitiria si es trobava una prova que demostrés precisament aquest fet. Tot i això, Espadaler ha optat un cop més pel perfil baix: ha dit “que la dimissió de Prat no està sobre la taula” i, per si de cas, ha remarcat que el jutge es basa en indicis, i no en fets provats. Espadaler potser no s’adona que la seva reacció, tan tèbia i sibil·lina, rebaixa el valor de la seva trajectòria anterior i li fa perdre crèdit.

Quan un polític deixa un càrrec, no se’n va mai buit. S’endú amb ell el seu llegat, els èxits i els fracassos. Destituir ara Manel Prat seria el mateix que confirmar la responsabilitat de Felip Puig. Daquí plora la criatura.

Jordi Puntí, El Periódico, 12 de maig del 2014.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma