Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: juny, 2014

Quan el nom fa la cosa

Quan arriben les vacances escolars els horaris canvien i això repercuteix en l'aspecte dels carrers. Aquest final de curs ha vingut marcat per aquesta tarifa Wert dels sis mil euros per alumne amb què el ministre deu voler fomentar la natalitat i per un conflicte insòlit al Prat de Llobregat. El departament d'Ensenyament ha anunciat que l'escola Pompeu Fabra del Prat farà cau i net a partir del proper curs escolar. És a dir, que en renovarà el cent per cent de la plantilla, tindrà un nou codi com a centre públic de la Generalitat i, possiblement, canviarà de nom. Una mesura renovadora tan radical ha aixecat l'oposició dels sindicats i d'alguns pares, que ja han començat a reunir signatures i a manifestar-se, tot i que tant l'ajuntament com l'AMPA de l'escola han expressat públicament el suport als canvis. L'escola, de 430 alumnes, té mala fama, segons es desprén del fet que pocs pares la demanen com a primera opció. Aquest desprestigi contatable és …

Qui plorarà Roxy III?

Ara que per fi han inaugurat la satisfactòria remodelació de la plaça Eivissa, corre per Horta una brama molt insatisfactòria: l'únic cinema del barri agonitza. Ja fa mesos que davant dels Lauren Horta només hi ha una mica de cua els dimecres i pel que sembla la cosa no dóna ni per pagar el lloguer. Es veu que els projectors s'apagaran aviat per deixar pas a un supermercat. L'enèsim. Les vuit sales del Lauren Horta que ara tancaran van ser producte de la parcel·lació de l'antic cinema Dante durant l'època de la reconversió multisàlica, que va salvar uns quants cinemes de barri. El Dante era una d'aquelles sales mil·lenaristes (en relació al nombre de butaques i a les superproduccions de Cecil B. DeMille que s’hi projectaven) que no van aconseguir arribar senceres a l'edat del mileurisme. En aquell Dante, a la primeria dels noranta, podies viure l'experiència d'anar a veure El marido de la peluquera un diumenge i trobar que éreu cinc persones per a …

Malediccions futbolístiques

Fa anys, quan la selecció espanyola de futbol mai no passava dels quarts de final a cap competició, David Trueba va publicar una novel·la que duia per títol Saber perder (2008) en la qual el futbol hi tenia un cert paper. Entre moltes altres coses, Trueba s'empescava una curiosa maledicció que impedia el combinat espanyol atènyer fites més altes. La novel·la va ser molt ben rebuda, fins al punt que va aconseguir el premi Nacional de la crítica, però també va tenir un efecte catàrtic inesperat. Aquell mateix estiu la selecció espanyola va proclamar-se campiona a l'Eurocopa. S'encetava un cicle triomfal que inclouria els títols del Mundial 2010 i l'Eurocopa 2012. Un cicle insòlit que va acabar ahir a Brasil amb un partit intrascendent contra Austràlia per segellar el precipitat comiat de la campiona. L'efecte Trueba, doncs, ha durat un sexenni. La patacada ha estat tan incontestable que ha desactivat el reguitzell de peròs grotescos amb què alguns perdedors d'obe…

Un país fet una coca

Fa poc vaig poder visitar la casa de Fuster a Sueca, un d'aquells llocs mítics que la museïtzació per força desactiva perquè implica endreçar-los i preparar-los per a les visites escolars. Lamentablement, després de dues dècades llargues, aquesta casa-museu encara no està oberta al públic. Quan no són naps, són cols, però de moment només hi treballen documentalistes i s'hi fan visites en petit comitè. Tot i que conté coses tan valuoses i saboroses com la biblioteca, l'hemeroteca, la correspondència i les obres d'art que el gran Joan Fuster atresorà com un ver Diògenes dels papers, a casa, destinació de tants pelegrinatges com fills intel·lectuals se'n disputen l'herència. Tot i que la Generalitat valenciana hi ha destinat un gavadal de recursos públics que, segons em diuen, mai no han figurat enlloc especificats per no haver d'escriure el nom de Joan Fuster als diaris oficials de l'administració valenciana. És allò tan estès de negar la realitat. “Despe…

Animisme excels

Des de la meva teranyina al lateral esquerre de la Biblioteca de Catalunya veig el dilluns una prèvia de Cels, de Wajdi Mouawad. Al principi les projeccions enlluernadores m’espanten tant que abandono la teranyina i em refugio al sostre de la sala. De seguida, però, m’adono que les mirades dels humans asseguts només es fixen en els humans drets que pul·lulen per l’escenari. Frenada a mitja cursa, amb les potes llargues i fines arrapades a la rugositat de la pedra, veig com la seva desesperança es tenyeix de desesperació. Faig mitja volta per tornar al centre de la meva teranyina, des d’on, sobirana, observo la seva angoixa creixent. Molt aviat noto com tots els fils de la meva tela vibren amb les seves emocions. Durant les dues hores (llargues i curtíssimes) de representació, més d’una vegada els tremolins m’enganyen i abandono el centre de la teranyina per si les mosques. És a dir, per anar a comprovar si algun insecte perdut no ha quedat atrapat en alguna regió ignota de la meva xar…

Bangerz Ikurriña Tour

La nit de divendres, mentre al Brasil la Roja es quedava blanca davant de la Taronja mecànica, Miley Cyrus conjugava el verb escandalitzar al Palau Sant Jordi de Barcelona. M'ha entusiasmat llegir les cròniques publicades als diaris per la riquesa verbal que mostren els cronistes. Sense anar més lluny, en la bona ressenya que signava David Morán a l'ABC, vaig poder llegir paraules clau tan saboroses com ara procacidad, restregarse, azotar, encamarse, besuquearse o desbocada que ja donen una idea clara del to general que l'ex Hannah Montana pretén infondre al seu nou espectacle, en una gira que alguns anomenen Pornodisney Tour. La llista de provocacions de caire sexual va venir acompanyada per una gran densitat de 4-letter words, que és com en diuen els anglesos primmirats per no haver d'escriure shit o fuck, i una cirereta acolorida en forma de sorpresa vexil·lològica. En un moment del concert Miley Cyrus es va treure una ikurriña de ves a saber on i la va onejar. Mor…

Pagant, sant Pere vota

Escocesos i catalans compartim la fama de ser molt devots de la marededéu del puny, tal com s'encarreguen de difondre els molts acudits que ens presenten com a garrepes. Això podria canviar en els propers mesos per culpa de les campanyes de les consultes escocesa i catalana. Aquesta setmana l'escriptora J. K. Rowling, nascuda a Anglaterra però resident des de fa vint anys a Escòcia, ha fet pública la donació d'un milió de lliures esterlines (1,23 milions d'euros). Aquest cop els beneficiaris no són nens discapacitats ni del tercer món. Amb aquests calés la creadora de Harry Potter finança la campanya “Better Together” (equivalent al “Mejor Unidos” de Ciutadans) en favor del No al referèndum que se celebrarà a Escòcia el proper 18 de setembre. Amb el seu gest, Rowling posa pressió sobre els novel·listes que figuren al disputat cens català i ja s'han pronunciat en contra de la independència de Catalunya. No cal escriure aquí els noms perquè ells mateixos signen cada…

Ficció judicialitzada

Luis Gonzalo Segura de Oro-Pulido té 37 anys i acaba de publicar una novel·la que ha trascendit per raons extraliteràries. De fet, el jove autor de cognoms brillants pot perdre la feina per Un paso al frente (Tropo editores), una obra protagonitzada per un tinent anomenat Guillermo Fernández. Segons els feliços editors, ja n'han venut deu mil exemplars i preparen la quarta edició. Xifres molt notables, ara, per a qualsevol llibre però més encara per a un autor desconegut. El lli descriu la vida militar actual de manera força crítica. Els que ja han llegit la novel·la parlen d'un retrat molt negatiu, amb una presència constant d'arbitrarietats en les condecoracions, abusos de poder i conductes gens honorables, relacionades amb la corrupció. Els oficials, per entendre'ns, roben combustible a dojo o es fan una sauna amb els diners destinats a alimentar la tropa. La novel·la acaba amb un epíleg epistolar: una duríssima carta del protagonista, el tinent Fernández, adreçada…

L'enginyer Janus

El Club Palindromista Internacional, constituït ara en el moviment Rever, convoca el II Campeonato Mundial de Palíndromos. És un concurs per a frases capicues en castellà d'una extensió de 10 a 50 caracters (el clàssic “Dábale a la zorra el abad” en té 20), però no pas de tema lliure. Els palíndroms que s'hi presentin hauran de ser de temàtica relacionada amb la Copa Mundial de Futbol Brasil 2014. Les bases especifiquen que poden referir-se a seleccions, partits, personatges, seus... S'han ajustat tant al calendari del Mundial que també fan rondes. Dijous dia 12, obren el període d'admissió amovimientorever@gmail.com. Del 12 al 22 aniran publicant els que rebin al blog que el Moviment Rever publica a Blogspot, després faran una consulta popular durant una setmana i el 30 de juny publicaran els 10 palíndroms més votats de la primera ronda. A diferència del Mundial futbolístic, els reveristes tornaran a obrir la recepció de nous palíndroms d'actualitat durant els vui…

Bitlletera surrealista

A la República de Brasil fa tres mesos que circulen bitllets falsos que no pretenen engalipar ningú. A diferència de les altres falsificacions, que volen passar bou per bèstia grossa, aquests mostren la seva bovinitat, tot i que gairebé només circulen en format digital. En comptes de dir-se reals, com la moneda regular brasilera, es diuen surreals. I no llueixen cap pròcer de la pàtria, sinó la cara bigotuda de Salvador Dalí, l'anagrama en llatí macarrònic del qual podria haver inspirat la jugada: avida dollars. En realitat, la inventora d'aital moneda va ser la periodista Patrícia Kalil, indignada per la inflació brutal que pateix l'economia brasilera en aquests temps previs al Mundial de futbol. Diu Kalil que la idea d'estampar surreals li va venir després de llegir una entrevista a un dissenyador de pàgines web anomenat Toinho Castro. Hi deia que els preus a Rio eren tan surrealistes que caldria encunyar una moneda pròpia per poder-los pagar. Surrealistes. A més, Ca…

El veritable efecte tigre

Ja deuen haver vist l'anunci del Volkswagen Polo que acaba com les pel·lis d'abans, amb el petó abrandat d'un jovenet a la bella mare d'una tal Maria, a qui intuïm que pretén festejar. Els dos amiguets instigadors de la proesa, després, el feliciten per ser tan llançat com un tigre. La campanya, que busca estendre's per les xarxes amb l'etiqueta #ComoUnTigre, associa la seguretat del vehicle a la seguretat del seductor que venç la timidesa i passa a l'acció sense contemplacions. És un anunci que sembla buscar de manera subtil les crítiques dels comentaristes que porten activat el masclismòmetre, tot i que aquest cop veig que arriben una mica apaivagades pel fet que el petonejador és un jovenet i la petonejada una senyora més madura, com si fossin els protagonistes de  L'altra de Marta Rojals. No tinc cap dubte que un plantejament invers hauria generat molt més enrenou: un trio de cinquantins calbs o canuts ronda la casa d'una milf divorciada, l'e…

Apotegar?

A Llagostera topo amb verbs que no havia sentit mai abans. Apotegar, per exemple. La persona que me’l deixa anar diu que de nen els més pinxos de la classe l’apotegaven per intimidar-lo. Ho escriu tal com ho pronuncia, aputagar, però intueixo que és una mala influència d’aquesta paraula malsonant de quatre lletres, que és com ho dirien els anglesos per no dir puta. Busco per aquí per allà i finalment trobo que l’Alcover-Moll recull el verb apotegar: “Agafar-se amb braó per a barallar-se o com a marcada possessió de l’objecte”, que remet al diccionari de Pere Labèrnia. El meu informant, doncs, en fa un ús precís. Me’l puc imaginar de nen al camp de futbol del Llagostera en plena disputa amb un rival just abans d’escometre’l d’una manera que ell anomena amb un altre verb que també em resulta incomprensible: trussar. Quan li demano que me’n descrigui l’acció abaixa el cap i amenaça de clavar-me’l al pit, com un Zidane qualsevol. Diu que trussar vol dir empènyer amb el cap o les espatlles…

Rodolf Sirera, guionista

Imatge
Abans de res, vull aclarir que sóc un company de feina de Rodolf Sirera, no sóc un estudiós de la seva obra ni tampoc un il·lustre professor d’universitat, com són els ponents que m’han precedit. Conec Rodolf Sirera des de 1995, hem coïncidit en moltes sèries de televisió, n'hem creades i escrit unes quantes junts, sovint amb la inestimable contribució de la guionista Gisela Pou. Durant mes de deu anys, Sirera, Pou i jo mateix hem format un tercet que hem col·laborat estretament. Al llarg de tot aquest temps, he tingut el privilegi d’assistir, en la distància però informat generosament pel mateix Sirera, del procés d’escriptura d’obres de teatre com Punt de fuga, Silenci de negra i Benedicat. Per a mi ha estat molt enriquidor i m’ha ajudat en els meus propis processos d’escriptura.

Sovint, des del món de la cultura, es considera l’autoria en l’audiovisual força diferent de l’autoria en teatre o en altres gèneres literaris (perquè considero el guionatge –de ràdio, de cinema, de tele…

Catalanisme a València

Llegeixo a la premsa valenciana que Fabra està en contra de Castellano i a favor de Català. Sí, sí, ho han llegit bé, però quan escric Fabra no em refereixo pas al mestre Pompeu ni a l'aeroportuari Carlos, sinó a Alberto, i quan escric Castellano o Català tampoc no esmento cap de les dues llengües romàniques que es parlen a la capital del Túria, sinó dos polítics anomenats Serafín Castellano i María José Català. El primer és, encara, el secretari general del PP valencià. Segons llegeixo al Levante del dissabte el president Fabra va voler rellevar Castellano la setmana passada però ho va impedir Génova (no la ciutat, sinó la direcció del PP, situada al carrer Génova de Madrid). En la seva crònica política Julia Ruiz escriu: “La directriz de Génova salvó a Castellano en ese momento, aunque su marcha de la calle Quart es sólo ya cuestión de días” (no la vila gironina de Quart ni la posició, sinó el carrer valencià on hi ha la seu del PP). La mateixa cronista relata un altre relleu, a…

De sodomites i gomorrites

Es presenten a Barcelona dos llibres complementaris sobre l'homosexualitat. Divendres, Armand de Fluvià va presentar al Casal Lambda Sodomites catalans (Editorial Base) de Jaume Riera i Sans. Una aproximació històrica a tres centenars de casos jutjats per sodomia pels tribunals de Catalunya entre els segle XIII i XVIII que Riera documenta un per un. I demà dimarts es presenta a la llibreria Calders Homonots (Angle Editorial) deu converses del periodista Francesc Soler amb “deu gais que han obert camí”. Els protagonistes d'aitals converses, que l'acompanyaran a la llibreria, són prou coneguts: Jordi Llovet, Jaume Santandreu, Miquel Iceta, Jordi Petit, Llibert Ferri, Armand de Fluvià, Ferran Pujol, Ventura Pons, Nazario Luque i Juan P. Juliá. El pròleg és del conseller Santi Vila i el títol remet a Josep Pla. Soler s'acull als retrats que Pla va batejar com Homenots i hi introdueix el matís homosexual amb enginy, canviant-ne una sola lletra per acostar-lo al prefix homo-…

De Riba a Espriu

Des que Jaume Vallcorba va començar a acreditar els lingüistes que revisaven els llibres de narrativa de Quaderns Crema (amb Andreu Rossinyol al capdavant) cada cop són més els editors que els fan constar. A Edicions del Periscopi, per exemple, tanquen amb un colofó que fa: “aquest llibre ha estat possibles gràcies a la feina de...” i inclou escriptor, traductor, correctors, dissenyador, maquetador, il·lustrador, editor, treballadors de la distribuïdora i els de la impremta. Beníssim. No sempre ha estat així. De fet, els correctors més aviat han tingut mala fama. Com els de Pla. Parafrasegem Monterroso quan parla de la carta al pare de Kafka: en el conflicte entre Pla i els seus correctors, posem-nos a favor dels correctors. Pau Riba acaba de fer públic un pdf amb el mecanoscrit original del seu primer llibre de poemes i cançons, que inclou alguns dels textos més memorables del disc Dioptria. Les segones correccions, plenes de comentaris, són de Salvador Espriu. A Kithou, per exemple,…