Animisme excels

Des de la meva teranyina al lateral esquerre de la Biblioteca de Catalunya veig el dilluns una prèvia de Cels, de Wajdi Mouawad. Al principi les projeccions enlluernadores m’espanten tant que abandono la teranyina i em refugio al sostre de la sala. De seguida, però, m’adono que les mirades dels humans asseguts només es fixen en els humans drets que pul·lulen per l’escenari. Frenada a mitja cursa, amb les potes llargues i fines arrapades a la rugositat de la pedra, veig com la seva desesperança es tenyeix de desesperació. Faig mitja volta per tornar al centre de la meva teranyina, des d’on, sobirana, observo la seva angoixa creixent. Molt aviat noto com tots els fils de la meva tela vibren amb les seves emocions. Durant les dues hores (llargues i curtíssimes) de representació, més d’una vegada els tremolins m’enganyen i abandono el centre de la teranyina per si les mosques. És a dir, per anar a comprovar si algun insecte perdut no ha quedat atrapat en alguna regió ignota de la meva xarxa. I no. És cosa de les vibracions que emeten els humans de la sala. Tots. Tant els drets com els asseguts. Aquest tal Mouawad té l’aràcnida qualitat de teixir teles que capturen les seves pors i els atrapen com un malson aparentment suportable. La veritat és que ara fins i tot les rates dels jardins de Rubió i Lluch parlen d’aquest canadenc d’origen libanès, però quan Oriol Broggi va muntar Incendis no el coneixien ni les mosques més viatjades.

Mouawad és capaç de fer entendre els humans que estan sols. Els sap dir que han rebut la pura verticalitat en present, i tanmateix van, tota la vida, encorbats sota un pes invisible. Alguna cosa els esclafa. Esperen els déus i tanmateix no veuen els ulls dels animals que els mirem, com jo mateixa. No senten el nostre silenci que els escolta. Tancats en la seva raó, la majoria no superaran mai la desraó, si no és al preu d’una il·luminació que els deixarà embogits i exsangües. El que tenen a les mans els absorbeix i, quan no hi tenen res, se les posen a la cara i ploren. Són així. Tot això últim ho llegeixo en un llibre. Un dels humans asseguts, canut i amb garrofes esblanqueïdes a la cara, se’l treu de la bossa encabat de l’obra de teatre i se’l posa a llegir allà mateix, just sota la meva teranyina. És una novel·la que es diu Ànima, d’aquest tal Mouawad, en traducció al català d’Anna Casassas. L’obre per la primera pàgina el dilluns i ja no es mou de la butaca, just sota meu, fins que no l’acaba de llegir el dimecres, que és quan tornen els humans que pul·lulen a fer l’estrena oficial de Cels. Em passo dos dies i dues nits tan distreta que no em preocupo ni d’anar a reparar la teranyina. Tot el que passa a la novel·la ho expliquen els animals que ho presencien: gossos, gats, peixos, ratolins, boes, micos o aranyes com jo mateixa. Al món animista d’Ànima (El Periscopi) la mà de Déu no hi té res a veure. És una cosa entre l’home i l’animal, una història brutal de criatures terrenals que es juguen l’ànima. Un llibre excels.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 21/6/14

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma