De Riba a Espriu

Des que Jaume Vallcorba va començar a acreditar els lingüistes que revisaven els llibres de narrativa de Quaderns Crema (amb Andreu Rossinyol al capdavant) cada cop són més els editors que els fan constar. A Edicions del Periscopi, per exemple, tanquen amb un colofó que fa: “aquest llibre ha estat possibles gràcies a la feina de...” i inclou escriptor, traductor, correctors, dissenyador, maquetador, il·lustrador, editor, treballadors de la distribuïdora i els de la impremta. Beníssim. No sempre ha estat així. De fet, els correctors més aviat han tingut mala fama. Com els de Pla. Parafrasegem Monterroso quan parla de la carta al pare de Kafka: en el conflicte entre Pla i els seus correctors, posem-nos a favor dels correctors. Pau Riba acaba de fer públic un  pdf amb el mecanoscrit original del seu primer llibre de poemes i cançons, que inclou alguns dels textos més memorables del disc Dioptria. Les segones correccions, plenes de comentaris, són de Salvador Espriu. A Kithou, per exemple, Riba escriu “sa veu encisadora” i Espriu li diu que no sali i que encisadora no rutlla, que encantadora és ben català. Riba li fa cas a mitges: “Cantant amb sa veu encantadora”. Espriu no s'està de valorar els poemes que corregeix. En critica alguns (“no és cap gran poema”), però també admet que Es fa llarg esperar “és un bon poema, a la manera de Salvat-Papasseit” o que Cançó 7ª en color és un “esplèndid poema i esplèndida cançó”. I tot seguit afegeix: “cal, però, resoldre la puntuació”.

La majoria d’esmenes van de mots no admesos (invadir, pillastres), però n'hi ha que són fetes a contracor. Riba escriu melancòlic i Espriu ho ratlla i comenta: “seria malencònic, però no l'admet el Fabra. La forma canònica és malenconiós o melangiós. Ho sento". Compungida recança que reapareix diverses vegades. No sempre li sap greu per raons canòniques. A l'esplèndida cançó Aquesta és la nit de Nadal Riba escriu “s'han passat la nit de tasca en tasca” i Espriu li retreu “Tasca en el sentit de taverna no és català, prou que ho sap!”, però després glossa “qui sap si algun infant” amb una al·lusió a l'àvia poeta de Pau Riba: “Infant agrada molt a Clementina (Arderiu). A mi no, ho sento”. Tampoc li agrada llavors (“una paraula molt lletja”). Quan comenta antany escriu “Antany és ben català, però tira a arcaisme, i vostè que vol un llenguatge planer...” El diàleg via glossa de corrector arriba al seu clímax en el famós vers amb què Pau Riba remata la Simfonia núm. 2: d'uns déus, d'uns homes: “Si avui fem verema, demà follarem”. Salvador Espriu accepta el sentit recte de trepitjar raïm, no sense fer-ne un comentari: “Ja és ben sorneguer, vostè, ja la sap llarga! Però Fabradixit. Per tant...” És una delícia rellegir aquest diàleg per manuscrit interposat. La setmana que ve Pau Riba publica un text meravellós escrit just després de la mort de la seva mare. Pots comptar què hauria dit Espriu del títol: Sa meu mare.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 31/5/14

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma