El veritable efecte tigre

Ja deuen haver vist l'anunci del Volkswagen Polo que acaba com les pel·lis d'abans, amb el petó abrandat d'un jovenet a la bella mare d'una tal Maria, a qui intuïm que pretén festejar. Els dos amiguets instigadors de la proesa, després, el feliciten per ser tan llançat com un tigre. La campanya, que busca estendre's per les xarxes amb l'etiqueta #ComoUnTigre, associa la seguretat del vehicle a la seguretat del seductor que venç la timidesa i passa a l'acció sense contemplacions. És un anunci que sembla buscar de manera subtil les crítiques dels comentaristes que porten activat el masclismòmetre, tot i que aquest cop veig que arriben una mica apaivagades pel fet que el petonejador és un jovenet i la petonejada una senyora més madura, com si fossin els protagonistes de 
L'altra de Marta Rojals. No tinc cap dubte que un plantejament invers hauria generat molt més enrenou: un trio de cinquantins calbs o canuts ronda la casa d'una milf divorciada, l'enamorat pitja el timbre, obre la porta la filla lolita  i el cinquantí, que va amb els ulls tancats per prendre embranzida, li clava un morreig de pel·lícula. El sidral seria notable. La publicitat i els estereotips es retroalimenten, de manera que els anuncis cada cop formen un món més circular i previsible, del que molts consumidors poden quedar exclosos. Potser per això l'anunci porta una cua digital. Aprofitant que una porta tancada sempre és un enigma, la versió per Youtube de l'anunci presenta set finals alternatius possibles retolats com “lo que no llegaste a ver”. El noiet que es creu un tigre veu com, en comptes de la mare de la Maria, li obre la porta  un extraterrestre, un boxejador, un esquimal, un goril·la que menja un plàtan, un ninot, una angeleta gens asexuada o una granota. Són gags breus, dignes d'un programa d'humor de nivell mitjà tirant cap a baix, que exploten el filó del desenllaç múltiple. 
 
En tots set casos, però, la resolució falla estrepitosament per dues raons de pes. D'una banda, perquè el noi ja no va amb els ulls tancats, de manera que la seva reacció no és tan impulsiva: en tots set gags les úniques iniciatives que pren són mossegar el plàtan a la manera de Dani Alves i refregar-se el nas amb l'esquimal. Però sobretot falla per incompareixença del tigre, el pal de paller de la campanya, fins al punt que els desenllaços ja no inclouen cap al·lusió al felí. L'efecte tigre, doncs, queda esmorteït i més aviat recorda aquella altra associació tigresca de caire olfactiu que apareix cada cop que algú penetra en una habitació hipoventilada en la qual domina la ferum casernària de suat (i roba interior bruta) i se sent una veu vellutada que diu: “esto huele a tigre”.

Màrius Serra. La Vanguardia  Rum-rum 9/6/14

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma