Quan el nom fa la cosa

Quan arriben les vacances escolars els horaris canvien i això repercuteix en l'aspecte dels carrers. Aquest final de curs ha vingut marcat per aquesta tarifa Wert dels sis mil euros per alumne amb què el ministre deu voler fomentar la natalitat i per un conflicte insòlit al Prat de Llobregat. El departament d'Ensenyament ha anunciat que l'escola Pompeu Fabra del Prat farà cau i net a partir del proper curs escolar. És a dir, que en renovarà el cent per cent de la plantilla, tindrà un nou codi com a centre públic de la Generalitat i, possiblement, canviarà de nom. Una mesura renovadora tan radical ha aixecat l'oposició dels sindicats i d'alguns pares, que ja han començat a reunir signatures i a manifestar-se, tot i que tant l'ajuntament com l'AMPA de l'escola han expressat públicament el suport als canvis. L'escola, de 430 alumnes, té mala fama, segons es desprén del fet que pocs pares la demanen com a primera opció. Aquest desprestigi contatable és el ha provocat aquesta mena de reset. És una reacció lògica, potser una mica extrema, que podem extrapolar al sempre simplificat món de l'esport: si un projecte esportiu no funciona s'acostuma a canviar d'entrenador i renovar la plantilla en la mesura del possible. De vegades això pot voler dir canviar-la de dalt a baix, peti qui peti i costi el que costi. Ara bé, els clubs no solen canviar de nom. Per quin nom canviaran el de Pompeu Fabra en plena picabaralla lingüística amb el ministre Wert pel model educatiu català? Qui gosarà trobar un substitut per a l'únic Fabra que mai no ha estat acusat de corrupció? Qatar?
 
Pompeu Fabra ostenta el rècord català en noms d'escola, de primària a universitat. El geni ordenador de la llengua catalana precedeix al rànquing poetes i artistes com Jacint Verdaguer, Joan Maragall, Pau Casals o Salvador Espriu. També tenen molta requesta Guimerà, Miró, Llull o Rodoreda. M'imagino que aquest mateix cànon no deu variar gaire si l'apliquem a noms de biblioteques, que ara mateix és un altre dels termòmetres culturals de caire institucional. La discussió nominalista normalment quedava circumscrita al nomenclàtor urbà, però la seva discussió mai no és innocent. No voldria seure a la taula que decidirà aquest canvi de nom a la vila dels pota blava. Facin el que facin, s'equivocaran. A banda que, li posin com li posin, la gent li continuarà dient la Pompeu Fabra, igual com encara diuen que “a L'Hospitalet són maques, a Cornellà no tant, a sant Boi hi ha les gitanes, i al Prat, la flor del ram”. Els quatre topònims són intercanviables, segons d'on es digui. Per més que de vegades sembli que fa nosa, el nom no és pas el que fa la cosa.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 30/6/14

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma