dissabte, 28 de juny de 2014

Qui plorarà Roxy III?

Ara que per fi han inaugurat la satisfactòria remodelació de la plaça Eivissa, corre per Horta una brama molt insatisfactòria: l'únic cinema del barri agonitza. Ja fa mesos que davant dels Lauren Horta només hi ha una mica de cua els dimecres i pel que sembla la cosa no dóna ni per pagar el lloguer. Es veu que els projectors s'apagaran aviat per deixar pas a un supermercat. L'enèsim. Les vuit sales del Lauren Horta que ara tancaran van ser producte de la parcel·lació de l'antic cinema Dante durant l'època de la reconversió multisàlica, que va salvar uns quants cinemes de barri. El Dante era una d'aquelles sales mil·lenaristes (en relació al nombre de butaques i a les superproduccions de Cecil B. DeMille que s’hi projectaven) que no van aconseguir arribar senceres a l'edat del mileurisme. En aquell Dante, a la primeria dels noranta, podies viure l'experiència d'anar a veure El marido de la peluquera un diumenge i trobar que éreu cinc persones per a mil dues-centes butaques. També hi podies constatar, amb una barreja de morbositat i compassió, la solitària presència d'una senyora gran, segurament de Pallejà, que anava tenyida de platí i es passava les tardes asseguda a l'última fila (la dels mancs) a l'espera d'algun client. Tenia la cara angulosa i feia la fila de no ser-hi tota, però durant els dos anys que hi vaig anar  cada setmana va seure a la mateixa butaca. Sempre sola. Fins que van tancar. Ara, com a mínim, hauria pogut anar canviant de sala. 
 
Els meus cinemes d'adolescència van ser els de Noubarris i els d'Horta-Guinardó, amb noms que ara em ressonen a la memòria com si fossin destinacions de grans viatges d'aventura o antigues nòvies: Astor, Dante, Diamante, Maragall, Montserrat, Río, Rívoli, Venecia, Victoria o Virrey. Tots van anar sucumbint. Alguns, com el Venecia, són temples protestants. D'altres, com el Río, van aguantar moltíssim a l'escarransida nòmina de cinemes de reestrena, fins que van dir prou. N'hi ha que han tingut una segona mort. L'antic Virrey es va transformar en una galeria comercial de petit format. Ja fa anys que està tancada i ara ocupa un espai fantasmagòric a la plaça de la meva infància. Molts d'aquests cinemes van suscitar celebrades elegies. La generació de Marsé i Serrat va elevar el Roxy de Gràcia a la categoria de mite fundacional. Els cinemes tancats ja havien esdevingut cases d'esperits al nostre imaginari col·lectiu abans que el 1985 Woody Allen estrenés La rosa púrpura del Caire. Aquesta nova tongada de tancaments deguda al virus 21 (per la primera crisi seriosa del segle XXI i pel 21% d'IVA) és una mica diferent. Els cinèfils ja tenen bastant ple el seu panteó de mites i no sé pas si sorgiran multituds nostàlgiques del multicinema de programació plana. Per això l'agonia de les 8 sales dels Lauren Horta, com fa tres anys la de les 10 dels Lauren Sant Andreu, és encara més trista. Qui plorarà les mutisales tancades?

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna de Cultura, 28 de juny de 2014

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir