Rodolf Sirera, guionista

Abans de res, vull aclarir que sóc un company de feina de Rodolf Sirera, no sóc un estudiós de la seva obra ni tampoc un il·lustre professor d’universitat, com són els ponents que m’han precedit. Conec Rodolf Sirera des de 1995, hem coïncidit en moltes sèries de televisió, n'hem creades i escrit unes quantes junts, sovint amb la inestimable contribució de la guionista Gisela Pou. Durant mes de deu anys, Sirera, Pou i jo mateix hem format un tercet que hem col·laborat estretament. Al llarg de tot aquest temps, he tingut el privilegi d’assistir, en la distància però informat generosament pel mateix Sirera, del procés d’escriptura d’obres de teatre com Punt de fuga, Silenci de negra i Benedicat. Per a mi ha estat molt enriquidor i m’ha ajudat en els meus propis processos d’escriptura.

Sovint, des del món de la cultura, es considera l’autoria en l’audiovisual força diferent de l’autoria en teatre o en altres gèneres literaris (perquè considero el guionatge –de ràdio, de cinema, de televisió- com un gènere més). En el cinema, l’autoria del guionista de vegades és clara en alguns noms consagrats, com serien Rafael Azcona (el millor guionista espanyol de tots els temps), Tonino Guerra (el mateix es pot dir en clau italiana) o Denis Potter (autor rotund de les pel·lícules i sèries de televisió que va escriure, per damunt del director), mentre que en bona part en la televisió l’autoria és, gairebé sempre, menys acusada: es destaca més l’autoria col·lectiva, entre altres raons per desconeixement i mandra del periodisme cultural  (si em permeten aquest dard) i també per l’ànsia de les productores i les cadenes de televisió per controlar i dominar el producte en exclusiva. Sobretot en països com els Estats Units o el Regne Unit, existeix la possibilitat, per al creador i escriptor principal d’una sèrie de convertir-se en productor executiu, com seria Aaron Sorkin en el cas L’ala oest de la Casa Blanca o Studio 60. No ha estat aquest el camí triat pel Rodolf Sirera. Tampoc la indústria espanyola l’hi ha donat gaires facilitats en aquest sentit.

En els orígens de l’activitat teatral de Rodolf Sirera, durant els últims 60 i els 70, el teatre independent lluitava contra la dictadura de l’autor literari. En l’actualitat, l’audiovisual intenta dissimular, amagar, la importància i el caràcter del creador i guionista d’una sèrie. Al capdavall, gran part de l’assumpte es deu a una qüestió (ben lamentable) de propietat sobre la sèrie, el títol i els personatges, en vistes a explotacions futures, que provoquen que les productores i les cadenes de televisió siguin molt geloses de la propietat (i l’autoria n’és una part) del producte.  

Mentre que en gran part del fet teatral el text és principal, l’essència de l’obra, en l’audiovisual hi ha el costum d’atorgar aquest rang a la imatge, com defensa amb múltiples arguments, posem per cas, Pere Gimferrer en la seva obra Cine y literatura. Jo en discrepo, si m’ho permeten. Amb lleus diferències, considero que el guió de l’audiovisual compleix el mateix paper que l’obra de teatre escrita en les arts escèniques. Perquè el guió no és una simple guia, sinó que és l’obra audiovisual escrita. Quan Alfred Hitchkock enllestia un guió, deia satisfet: “Ara només cal rodar-lo”.

En l’audiovisual, hi ha graus diferent de respecte pel text, pel guió. També cal dir que amb sort desigual. En molts programes de televisió, una gràcia habitual que es fa, com a gag, és llençar el guió, prescindir-ne, amb el pretext que no es volen cenyir a una pauta encarcarada. També alguns directors de cinema declaren satisfets: “He rodat la pel·lícula sense un guió previ”. Ells ho expressen com una idea atractiva, mentre que els espectadors, que penosament veuen la seva obra, el troben a faltar.

Desproveïts d’aquest grau d’autoria que tenen els altres gèneres literaris, per a molts escriptors i sobretot autors de teatre (i en conec uns quants que responen a aquest patró) el guionatge de televisió és només un guanyapà: una manera més o menys senzilla (aparentment, després tot és més complicat) de guanyar-se uns diners per poder dedicar les energies literàries a l’obra més pròpia, més personal, que és l’escriptura de teatre. No és aquest el cas de Rodolf Sirera, perquè es dedica a la tasca del guionatge televisiu amb un entusiasme, una capacitat de feina i una entrega admirables. Només cal veure’n els resultats.

Fer televisió és apassionant: no és un mal menor, no és un consol, no és un refugi per a escriptors sense sort en altres gèneres. Escriure una sèrie de televisió, incidir en decisions importants de la sèrie (to, actors, realitzador, etc.), veure com es grava i assistir a la seva estrena, amb un cert èxit (si no és demanar massa), resulta altament satisfactori per a un escriptor. Sóc conscient que els entrebancs per estrenar teatre són molt grans, però si capgiréssim la situació i fos més dificultós escriure i gravar sèries de televisió que no estrenar teatre, estic segur que Rodolf Sirera enyoraria la televisió i, una assignatura pendent per a ell molt a pesar seu, el cinema.

Té menys prestigi cultural la televisió que el teatre, però l’impacte sobre el públic és enorme. Quan t’adones que un milió d’espectadors una nit a la setmana miren l’obra que has escrit i que s’emet amb gran èxit (penso en Catalunya, a Espanya serien entre uns quatre o cinc milions), prens consciència de la magnitud de la qüestió.

En tot el que ha escrit Rodolf Sirera, s’hi entreveu la seva empremta personal: no és tan clara com en la literatura teatral, però hi és. Tot el que ha escrit Sirera respira el seu estil (també és veritat que hi ha guionistes sense estil, que s’adequen mercenàriament a la producció que se’ls demana, però no és el seu cas). I la seva visió del món, que és un mirall de la seva vida. Perquè m’entenguin, a Temps de silenci (escrita per Sirera, Pou i jo mateix, una sèrie històrica que abraçava des de 1935 a 1975, en un primer moment), els autors hi vam abocar tot un bagatge important de records propis. Sirera era el membre de més edat i, per descomptat, tenia molt per a aportar-hi: anècdotes famíliars, vivències, coneixements, etc. La sèrie Temps de silenci va ser una obra audiovisual realment centrada en un país, vist des de dins. El detonant clau de la sèrie és un passatge de la família del mateix Rodolf Sirera: la invalidació després de la guerra dels divorcis efectuats durant la República, assumpte que ell va viure de prop en un matrimoni d’oncles seus.

Una de les grans virtuts de Sirera és el coneixement profund dels gèneres: el melodrama, el thriller, etc., que parteixen, més que de la seva tasca com a autor de teatre, de la seva passió pel cinema i, més en concret, pel cinema popular, de gènere, que compleix amb els requisits interns de cadascun.

Al costat d’això, també compta amb un gran coneixement de la producció televisiva i els seus límits, que són molts i variats, per dir-ho d’una manera amable. Ara no els avorriré amb aspectes concrets de la producció televisiva, però han de saber que en un capítol d’una hora de 37 seqüències, se’ns permet comptar amb només 10 exteriors. Més de 3 personatges per seqüències és una seqüència coral i tenen un número restringit per capítols en moltes produccions. No continuaré exposants els condicionants habituals de la televisió (si més no, en les sèries en què hem treballat Sirera i jo plegats), perquè encara acabaríem una mica desanimats. Només vull deixar clar que, contràriament a molts escriptors i uns quants guionistes, Sirera domina a la perfecció els condicionants de la producció de televisió. Per aquesta raó, entre altres, és un excel·lent cap d’equip de guions: no perd mai el temps en peticions que seran denegades i s’adequa al que hi ha. Com bé diu una dita catalana (desconec si a València es coneix), ‘farem pel que tindrem’. Aquest és un dels requisits clau dels dramàtics de televisió. En el gruix de sèries en què ha treballat Sirera, la productora ha sigut Diagonal TV, radicada a Barcelona, que és una productora, generalment, de produccions de pressupostos ajustat i el seus èxits s’inscriuen en el gènere del realisme melodramàtic, que li han donat un segell propi molt apreciat pel conjunt de cadenes espanyoles. De fet, a tots els guionistes ens agradaria tenir més pressupost, però, ironies de la vida, és en una obra d’un pressupost tirant a baix on el talent del guionista pot lluir amb més força. Amb pocs elements, el text guanya en presència. Per aquesta raó en televisió el guionisa és fonamental.

Sovint es parla de la força de la paraula en el teatre. En aquest sentit, i en produccions de televisió d’un cost ajustat, el guió (i en concret els diàlegs, no els menystinguem) és clau, perquè en el fons la televisió queda a mig camí del teatre i del cinema. Si hi pensen bé, s’adonaran que un plató de televisió és, en el fons, un teatre: Agost, l’obra que ha tingut un gran èxit en el Teatre Nacional de Catalunya, és un plató tallat en secció, amb tots els seus sets (espais) corresponents.

Sirera compta amb un gran coneixement del país i això el distingeix de tants guionistes desarrelats, això és, sense ànima, sense arrels, sense curiositat pel que els envolta. Sirera està arrelat a una realitat: el País Valencià (o la Comunitat, si s’ho estimen més, però jo diria que ell prefereix la primera denominació). Ara existeix una fornada de guionistes, més joves que Sirera i que jo mateix, que en dic abstractes: estan més connectats amb realitats alienes a ells, que coneixen i viuen a través de les sèries de televisió americanes i angleses que admiren. No tenen gaires coneixements de la societat a la qual s’adreçaran a través dels seus guions. Perquè escriure (guions o qualsevol altre gènere) és dialogar amb una societat concreta. I l’has de conèixer a fons . No podem escriure per a espectaors ucraïnesos. Els asseguro que no en sabríem. 

Rodolf Sirera durant tots aquests anys m’ha explicat molt a fons la societat del País València i, de retruc, la societat espanyola. Aquesta part vivencial es transmet en els guions que escriu, respiren veritat en tot moment. Com a detall, vull deixar constància que m’ha convertit en un entusiasta dels actes i festes del Corpus de València. Em sembla que amb això està tot dit. També els seus coneixements com a llicenciat en història han contribuït a la seva escriptura audiovisual.

En els personatges creats per Sirera, sempre hi trobem una gran profunditat psicològica. Perquè és expert en el que se’n podria denominar la zona d’ombra de la persona. Res no és del tot clar i, en tot moment, juga amb la distància entre allò que es pensa, allò que es diu i allò que es fa. Quan els tres elements no encaixen, el personatge guanya en autenticitat i complexitat.

Després de l’èxit de Poble Nou, una producció de Televisió de Catalunya, es va creure que hi havia espai per a una telenovel·la en valencià, feta des del Canal 9. D’aquí, neixen Herència de sang (1995) i A flor de pell (1996), totes dues de Canal 9, que Rodolf Sirera va coordinar com a cap de l’equip de guions, i també El Súper. Historias de todos los días per a Telecinco, d’abast estatal. En el cas de les dues telenovel·les valencianes, Sirera (a banda de dos guionistes catalans que fórem Gisela Pou i jo mateix), es va envoltar de guionstes valencians procedents del món del teatre: Juli Leal, Manel Cubedo, Lluís El Sifoner, Paco Sanguino i el seu germà Josep-Lluís Sirera, amb qui ha coescrit les seves obres de teatre de caire històric. L’objectiu de Sirera en aquestes telenovel·les consistia en crear i fer créixer un públic de ficció televisiva en valencià (el mateix públic que havia d’assumir amb tota normalitat un teatre i un cinema en valencià). Sirera va buscar que la llengua no es notés, que l’espectador no en fos conscient, que s’escoltés sense actituds extremes en contra però tampoc a favor. Fet i fet, una aposta per la naturalitat i per una llengua valenciana contemporània, dúctil, enriquidora i alhora respectuosa amb la normativa. Des d’aquells inicis a L’alqueria blanca, hi ha hagut un trajecte llarg, que ha estat molt positiu per a la difusió de la llengua valenciana i per la normalitat de la ficció en valencià.Voldria donar l’enhorabona des d’aquí als autors de L’alqueria blanca, que em sembla una sèrie molt ben escrita i ben realitzada, i espero veure-la de nou i ben aviat des de Catalunya.   

A El Súper. Historias de todos los días (Telecinco, 1997), Sirera hi va acudir per substituir un cap d’equip que no aconseguia sortir-se’n, un autor teatral madrileny que treballava amb una indecisió constant. Rodolf Sirera hi va portar un sentit pràctic admirable, a banda dels seus bons criteris dramàtics. Perquè ocorre sovint que autors de teatre o guionistes de cinema (al revés del que s’acostuma a creure) no entenen o no assumeixen bé els mecanismes d’escriptura per a televisió.

A Nissaga de Poder (TV3, 1996), Sirera va ser cocreador de la bíblia (és l’argument), junt amb Josep M. Benet i Jornet, de la primera temporada i també del projecte original de la sèrie, contribució al meu entendre que mai no se li ha reconegut gaire.

Potser Temps de silenci (TV3, 2001 juntament amb Gisela Pou Valls i jo mateix) s’erigeix com la sèrie més personal de Rodolf Sirera. A través d’una família catalana, els Dalmau, s’hi narrava la història de 1935 a 1975 (posteriorment la sèrie va arribar a l’any 2000). En clau melodramàtica, naturalista i amb alguns punts de comèdia, Temps de silenci va tenir un èxit esclatant a Catalunya i, anys després, va aportar l’origen argumental a la sèrie Amar en tiempos revueltos (TVE, 2005), en què Rodolf Sirera ha estat cap d’equip de guions des del començament i totes les temporades que ha tingut i, alhora, ha estat cocreador de la bíblia amb Josep M. Benet i Jornet i Antonio Onneti.

Altres sèries escrites per Rodolf Sirera són Setze dobles (TV3, 2003), una sèrie en clau de comèdia contemporània, i Mar de fons (TV3, 2006), una sèrie melodramàtica amb tons de thriller.

Sirera no és ben bé un autor de teatre que escriu televisió (que també), sinó que és un espectador apassionat de cinema que escriu televisió. I el que és més enriquidor, compta amb un doble bagatge audiovisual que impregna els seus guions de televisió: les pel·lícules generacionals, d’art i assaig, com serien el cinema de Truffaut o Bergman, i el cinema de gènere, popular (així com la literatura policíaca, posem per cas, de la qual Sirera és un entusiasta). Sumat a la seva tasca com a autor de teatre, Sirera té un gran sentit dramàtic i una sensibilitat especial per a la creació de personatges (en especial, una predilecció pels femenins, en la seva escriptura sovint més complexos i forts que no els masculins, que en més d’una ocasió són el gat cendrer, com deia la mare de Sirera, originària de Benissanó). També treballa amb uns criteris clars i dinàmics a l’hora de traçar la narració. Perquè Sirera, i no sempre és així en altres guionistes procedents del món del teatre i el cinema, disposa d’un gran sentit narratiu: sap que un guionista és un contador d’històries, no un escriptor d’elucubracions conceptuals, sensacions o imatges més o menys impactants.

Per aquesta raó, Sirera és un excel·lent escaletista (l’escaleta és el canemàs estructural narratiu d’un capítol de ficció), amb una esplèndida capacitat per a la feina en equip. Un bon escaletista necessita en gran mesura la virtut de la paciència, perquè sovint l’escaleta (la construcció de narració) és, com es diu vulgarment, fer i desfer, la feina del matalasser. En el diàleg, i Sirera tant és dialoguista com redialoguista (això és, que revisa els guions d’altres guionistes i els dóna una unitat en el conjunt de la sèrie), aposta per un híbrid entre la llengua familiar, contemporània, més moderna, i alhora per una certa recuperació de la llengua tradicional valenciana, que arrencaria dels temps d'Escalante, del qual és un admirador i ha fet una edició acurada de totes les seves obres, juntament amb el seu germà Josep-Lluís Sirera. En la seva escriptura i pel que respecta a criteris idiomàtics, el guia sobretot un sentit pràctic: usa un idioma dúctil, ric i sense por als castellanismes (quan escriu en valencià) per potenciar la connexió amb l’espectador. El seu valencià és un estàndard ric, vivencial, respectuós amb la norma però de cap manera encotillat. També de vegades recorre a expressions de la seva infantesa i joventut, familiars, com les que deia la seva mare (i són ben expressives) “estar més fart que Mahoma de la cansalada” (que és estar fart, avorrit d’alguna cosa) o bé “sense pena ni glòria, com el burro de la victòria” (que és, algú o alguna, ser apagat, indiferent, anodí).

També cal remarcar la tasca de Rodolf Sirera com a director d’unes quantes edicions, molt fructíferes, del Màster d’Escriptura de Televisió de la F.I.A., organisme dirigit per Joan Álvarez en el marc de la Universitat Menéndez y Pelayo, que fou clau en la formació de futurs guionstes a València. Una bona part dels guionistes actuals a Canal 9 i també de guionistes valencians i alguns de Múrcia, Andalusia o Castella-La Manxa que treballen en televisions d’abast estatal amb seu a Madrid procedeixen del Màster d’Escriptura de Televisió de la F.I.A.

Com que l’èxit ha acostumat a acompanyar Sirera en les seves produccions televisives, no és senzill que els productors li encarreguin sèries d’altres caràcters de les que en aquests moments escriu, com és el melodrama històric Amar en tiempos revueltos. Ell mateix ho va declarar una ocasió: “Els productors no em proposaran res de nou, perquè mentre va el carro, fa ruido, que diem els valencians.” Però desitjo que, algun dia, Sirera pugui escriure, com en altres temps, una sèrie de televisió més personal, més lligada als seus interessos, com seria un projecte que li he sentit comentar més d’una vegada: una sèrie sobre una companyia de teatre valencià dels anys 20 i 30, d’aquelles que a actuaven a Orà, a Alger, quan estava poblada de valencians i menorquins (com la mare d’Albert Camus), que parlaven el dialecte més curios de la llengua que compartim els valencians i els catalans: el patuet, el valencià dels algerians del segle XIX i la primera meitat del segle XX.

I, també, i això ja és una petició meva, fóra bo que Sirera seguís l’exemple de Josep Maria Benet i Jornet amb el seu llibre de memòries Materials d’enderroc (Edicions 62), i que algun dia es decidís a escriure unes memòries. Tant teatrals com audiovisuals. Queda dit.
 
Enric Gomà, Actes de la III Jornada sobre els Escriptors Valencians Actuals. Maig del 2012.

[Nota: en aquells moments, encara existien Canal 9 i Ràdio 9. Espero que aviat tornin a emetre.] 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma