dilluns, 23 de juny de 2014

Un país fet una coca

Fa poc vaig poder visitar la casa de Fuster a Sueca, un d'aquells llocs mítics que la museïtzació per força desactiva perquè implica endreçar-los i preparar-los per a les visites escolars. Lamentablement, després de dues dècades llargues, aquesta casa-museu encara no està oberta al públic. Quan no són naps, són cols, però de moment només hi treballen documentalistes i s'hi fan visites en petit comitè. Tot i que conté coses tan valuoses i saboroses com la biblioteca, l'hemeroteca, la correspondència i les obres d'art que el gran Joan Fuster atresorà com un ver Diògenes dels papers, a casa, destinació de tants pelegrinatges com fills intel·lectuals se'n disputen l'herència. Tot i que la Generalitat valenciana hi ha destinat un gavadal de recursos públics que, segons em diuen, mai no han figurat enlloc especificats per no haver d'escriure el nom de Joan Fuster als diaris oficials de l'administració valenciana. És allò tan estès de negar la realitat. “Despeses diverses”, devien fer constar, no fos cas que el veritable nom de les coses contradís els seus prejudicis. Aquella nit, un dels amables amfitrions congregats per la biblioteca de Sueca em va brindar un nou nexe d’unió entre els països que compartim la llengua catalana. Per justificar-ne l’aparent frivolitat, va començar analitzant aquella dita tan divulgada de Josep Pla sobre ser d'un país en el qual dius bon dia i et responen bon dia. Segons el seu parer, Pla havia estat murri a l'hora de triar salutació diürna, perquè la tarda (vesprada, hora baixa) no li hauria estat tan favorable. L'aportació del meu interlocutor suecà es va centrar en l'elogi de la coca. Afirmà, tot orgullós, ser d'un país en el qual mai no et detenen pel consum de coca. Hi hauríem pogut afegir les fogueres de sant Joan, però les noves normatives sobre els focs al carrer segur que ens esbarrien la pirueta piroverbal. La coca, doncs, és un nexe d'unió als Països Catalans. I no només la nit de Sant Joan. En els últims anys, buscant paraules en ruta pel Principat amb l'Espartac Peran, hem descobert coques de tota mena, des de les dolces de Perafita o Sant Boi de Lluçanès a les coques de recapte (coc a Tàrrega, estropatxo a Móra d'Ebre), passant per la coca Tiscar de Martorell, les aurelletes de Prades o les clotxes de les Terres de l'Ebre. A Mallorca la varietat de coques és infinita i tan exportable com la pizza. I pertot el país planià del Bondia hi ha coques exquisides: la coca de greixons menorquina, la coca bova alacantina, la coca d'aire valenciana, la coca tapada de Xàtiva (amb bledes), la coca bamba, la coca borda, la coca ferma, la coca fina, la coca farinosa o la coca enramada. Compartim, doncs, un país fet una coca.
 
Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 23/6/14

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir