Cotxes a sol i serena

Almacelles, al Segrià, ha saltat a l’efímera fama de les notícies d’estiu per una iniciativa magnífica. De fet, és tan raonable que el meu pessimisme documentat sobre la condició humana em fa creure que no funcionarà. L’alcalde, Josep Ibarz, ha explicat que durant els mesos de juliol i agost els horaris d’aparcament prohibit al carrer Major canviaran per aprofitar la zona del carrer on hi ha ombra durant més temps. És a dir, els vehicles hauran d’estacionar a la banda dels números senars entre la mitjanit i dos quarts de dues de la tarda, que és quan comença a tocar-hi el sol, i a la part dels parells entre dos quarts de dues i les dotze. La idea és no haver de deixar el cotxe mai al sol en una localitat en la qual sovint se superen els 35 graus (a l’ombra). La mesura s’implementa amb totes les precaucions. De moment, només al carrer Major, amb supervisió extra de la policia local i amb advertiments informatius, no pas sancions, als aparcadors que no s’ajustin a l’horari solar. El progrés tecnològic del segle passat ha fet que de vegades arribem a oblidar a quina hora vivim. Sobretot a l’estiu els nostres horaris van desgavellats. Estem tan avesats als artefactes que ens permeten regular la il·luminació, la climatització i la comunicació que el retorn, ni que sigui parcial, d’un cert poder al cicle natural resulta revolucionari. Jaume Sisa cantava que qualsevol nit podia sortir el sol sense sospitar que podria provocar un reguitzell d’infraccions viàries al Segrià.


La bona iniciativa del consistori d’Almacelles remet a una cursa que va néixer de la fèrtil imaginació d’un altre artista, en aquest cas un novel·lista. Quan l’any 1990 el pallarès Pep Coll va publicar el conte “L’home que corria més que el sol” a L’edat de les pedres (Empúries) no es podia imaginar que una dècada després a la Vallfarrera muntarien una cursa atlètica inspirada en el seu personatge. Durant onze anys es va dir “Cuita al Sol” i el passat 14 de juny l’Ajuntament d’Alins i la EMD d’Àreu la van rebatejar amb el kilianjornetià nom de “Milla Vertical d’Àreu”. Els atletes surten de la plaça d’Àreu a la posta del sol i han d’arribar dalt del Monteixo abans no es pongui en aquest punt. El cim és a 2905 metres i el poblet a 1245, de manera que facin números per capir la verticalitat de l’assumpte i la velocitat que deuen poder agafar els millors perquè no els atrapi la nit. Els soferts atletes que hi competeixen queden fora de joc si es veuen superats per l’ombra igual com els cotxes d’Almacelles quedaran fora de la llei si es veuen superats pel sol. És clar que qualsevol dia podria pondre’s el sol.

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum 21/7/14

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma