dijous, 24 de juliol de 2014

D4G0M M41NSTR34M

No són pas dinosaures, però quan la majoria d’espectadors catalans de teatre musical vam començar a ser-ho, els Dagoll Dagom ja eren allà. Jo els vaig descobrir amb Nit de Sant Joan l’any 1981. Tenia divuit anys acabats de fer i començava a trepitjar teatres amb els meus calés. Ja havia sentit a parlar del No hablaré en clase i d’Antaviana però no va ser fins al Macari que no els vaig veure en viu. Encara ara ho recordo. Aquelles cançons festeres, una despreocupació absoluta per seguir les modes del moment, l’aspecte intergalàctic del gran Sisa i aquell proto Smart que rodava per l’escenari. Diria que era una Isetta, un microcotxe de disseny italià que tenia una porta frontal i dues rodetes juntes al darrere. Després, tot i la meva prevenció pels musicals, vaig veure gairebé tot el que van fer durant una dècada, des de la reposició d’Antaviana fins a aquella Flor de nit de Vázquez Montalbán en l’any olímpic, passant per Glups!, el Mikado o el primer Mar i Cel. Aquesta setmana han celebrat quaranta anys amb una festa oberta al públic, davant del Pavelló Mies van der Rohe, que deu haver descol·locat molts turistes que visitaven les fonts de Montjuïc. La companyia que capitanegen Anna Rosa Cisquella, Joan Lluís Bozzo i Miquel Periel es fa quarantina amb unes xifres espectaculars: 26 espectacles, 6.010 funcions i 3.545.389 espectadors a tot el món. Potser per això el cartell que anunciava la celebració va barrejar xifres i lletres d’una manera tan eficaç que no calia explicar res més: DAGOLL D4G0M. 


Potser alguns aficionats a un altre tipus de teatre pensen que les xifres pesen més que les lletres en la seva trajectòria. Hi ajuda la tasca dels Dagolls a la tele, amb mitja dotzena de sèries com ara Oh! Europa o La memòria dels Cargols, i sobretot, que la banda sonora més coneguda del teatre musical català sigui la de Mar i Cel, estrenada el 1988, reposada el 2004 i que aquesta tardor tornarà als escenaris. El fet que les cançons de Mar i Cel ja s’ensenyin a les escoles fa preveure que les reposicions poden sovintejar en un futur, tal com passa amb algunes obres recurrents de teatre musical, òpera o dansa en moltes cultures. Tenir èxit sostingut en vida és el millor i el pitjor que li pot passar a un creador. Des que, el 2008, els Dagolls van estrenar Aloma, les seves últimes produccions han begut de productes culturals catalans de masses. A Cop de rock (2011) van fer renèixer les cançons de l’anomenat rock català, a La Família Irreal (2012) els personatges de la sàtira televisiva Polònia i a Super3: El Musical (2013) els personatges de la televisió infantil catalana. Aquesta operació de buscar un públic ampli, allò que alguns anomenen mainstream amb una ganyota de menyspreu, és tan evident com legítima. I naturalment, també és criticable encara que sigui en plena celebració del quarantè aniversari. Perquè, a veure si ens entenem: com podríem mai tenir una cultura catalana alternativa si ningú no volgués ser mainstream?

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura, 19/7/14

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir