dissabte, 26 de juliol de 2014

Divorciat del maridatge

Anit Els Amics de les Arts van actuar a Cap Roig. No hi vaig ser (i no pas per una lectura de “cap roig” que impedís assistir a aital festival als que, com jo, ens diem Roig de cognom: Serra i Roig, en el meu cas). Segur que va anar molt bé, perquè la gira de l’últim disc (el del Dinosaure) té aquell valor afegit que només ofereixen els grups amb prou fons d’armari per combinar ingredients. Ho vaig poder comprovar fa dues setmanes a la Ciutadella de Roses, en un bon concert sota una lluna impressionant. Ara que Òmnium Cultural ha omplert el país amb rètols que reivindiquen un país normal, resulta recomfortantment normal que un festival com el de Cap Roig barregi músics com Elton John, Pet Shop Boys, Hombres G o Duncan Dhu amb Els Amics de les Arts o, el 10 d’agost, La Iaia i Els Pets (dos armaris complementaris de fondària incomparable, en aquest cas). A Roses, fa quinze dies, el concert va tenir una mitja part d’uns vint minuts per exigències de l’organització del cicle (Sons del Món), que embolcallen la música amb tastos de vins. Aquell dia va ser la sommelier Laura Masramon que va escollir el vi Amic Negre 2011 de Clos d’Agon. Els músics patien pels efectes del tall sobre el ritme del concert, però la veritat és que des de la gespa no es va acusar pas gaire. Molta gent va fer la copa (a dos euros i mig, copa de vidre inclosa) i va reprendre la segona part del concert amb la mateixa predisposició amb què havia acabat la primera.


Fins aquí, tot bé. És bo que les cerveseres no tinguin el monopoli líquid de tots els concerts que no continguin una cantada d’havaneres. La meva queixa és per l’ús, cada cop més freqüent, del terme amb què et venen els tastos de vins compartits amb una altra activitat: maridatge. Ja fa anys que dura, la cosa. Diria que el 2006 ja vaig participar en un maridatge a la galeria de l’editor Alzueta, que va organitzar un sarau per presentar a la premsa les novetats més destacades d’aquella campanya de sant Jordi. Només recordo l’Emili Teixidor, el Màrius Carol i l’Andreu Buenafuente, però és que la sommelier havia triat un vi per a cada llibre i els vam tastar tots, a les dotze del migdia (i jo sense escopir, que és de mala educació). Ara tothom fa maridatges. Amb llibres, obres d’art, discos, cançons, obres de teatre... Començo a estar-ne fins al capdamunt. S’agraeix que no facin anar un anglicisme però potser algú es podria adonar que dir-ne maridar de combinar activitats és una mica massa pompós. La cultura és barreja i, segons com, com més millor. Però si en el seu dia vam quedar tips de l’etiqueta del mestissatge, ara estem a punt de quedar cuits amb tant de maridatge. A última hora, el terme maridatge també designa un tribut medieval que cobrava el rei a la corona catalanoaragonesa fins al segle XVIII per recollir cabals destinats al dot d’una filla o d’una germana. Emprenedors culturals del país, cada cop que estigueu a punt d’organitzar un maridatge penseu en Hisenda i busqueu una altra manera d’explicar-ho. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 26/7/14

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir