Emoticones demòtiques

 Tots tenim fílies, fòbies i límits. En qüestions ortotipogràfiques sóc radicalment contrari a aquesta mena de plaga emoticonacional dels dibuixets que cada cop tatxonen més missatges. N’estic fins al capdamunt de rebre’n per via digital. Sobretot per whatsapp. Polzes amunt, solets que riuen, solets que ploren, solets que et fan l’ullet, tifes seques, tifes cremoses, mans que aplaudeixen. Fins al capdamunt. Només em faltava saber la gran notícia de l’estiu. Ara resulta que a partir d’avui també es podrà fer botifarra per via emoticonacionalista. És a dir, que aquest mes de juliol arriben al mercat més de dues-centes noves emoticones, una de les quals l’ofensiu alçament digital que Bárcenas va practicar abans de ser empresonat. “Hacer la peineta”, n’han convingut a dir en castellà d’aquesta botifarra doblement digital per a la qual Magí Camps també proposa un “fer la figa” prou descriptiu. Doncs bé, tot i que encara ara no he pesat figues al whatsapp escric aquest rum-rum preventiu perquè veig a venir una pluja d’emoticones ficoides d’una intensitat olakeasística. Si el dit polze ja circula com circula, què no passarà amb el dit del mig? Per això, vull avançar-me a totes les imatges ficiformes i declarar que les úniques emoticones que tolero són les que estan fetes amb signes de puntuació. Digueu-me antic, però ni passo ni vull passar d’un rialler ;-) o un tristoi :-( 

       En qüestions emoticonacionals m’acullo a la saviesa del gran Battus, pseudònim ludolingüístic del lingüista neerlandès Hugo Brandt Corstius. El 27 d'agost de 1976 va publicar una columna al NRC Handelsblad en la qual parlava per primera vegada d’una llengua de la seva invenció anomenada opperlandès (per oposició a neerlandès). Era una llengua molt juganera i responia a una Constitució extraordinària, d’un sol article: "Tot allò que és possible és permès i allò que no és possible il·legal". El que era possible, ergo permès, era tot allò que es podia desenvolupar amb una màquina d’escriure. De la tradició opperlandesa, doncs, en quedaven exclosos els jeroglífics, els criptogrames, els cal·ligrames, la poesia concreta i qualsevol element grafològic. En opperlandès, doncs, mai no serien possibles les emoticones. Battus ja va morir. Desconec si ha deixat deixebles. Si algú en coneix, que avisi. En el seu moment l'opperlandès va tenir tant d’èxit que Battus va recollir totes les seves troballes ludolingüístiques en un volum anomenat Opperlandse Taal & Letterkunde (1981) que guardo a la meva biblioteca com un tresor. Llàstima que no sàpiga llegir holandès ni conservi cao Olivetti. Però això ja són figues d’un altre paner. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Rum-rum, 1/7/14

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma