La llufa de la culpa

El nostre substrat judeocristià es manifesta de moltes maneres. Una de les més galdoses és la irrupció de la culpa. Fa dues setmanes vaig dedicar aquesta columna al tancament dels cinemes Lauren Horta, l’antic Dante. L’últim diumenge de projeccions ens hi vam trobar uns quants hortencs que anàvem amb la difusa idea d’acomiadar-nos-en. Jo vaig triar de veure Violette, la pel·li basada en la turmentada vida de l’escriptora Violette Leduc. Serà un digne record associat a aquestes sales de multicinema de programació més aviat plana. Quan el Dante era una macrosala de mil butaques i l’assistència mitjana a les sessions es mesurava per mitges dotzenes d’espectadors, l’última pel·li que hi vaig veure també va ser francesa: El marido de la peluquera. La qüestió és que aquest diumenge s’hi respirava un aire estrany. Hi havia un equip de BTV demanant impressions als últims espectadors i els treballadors aguantaven el xàfec amb dignitat. A mi se’m va acudir compartir una foto de l’última cartellera a les xarxes. Com era d’esperar, la imatge va suscitar un reguitzell de comentaris nostàlgics, evocacions cinèfiles, anècdotes costumistes i laments del tipus on-anirem-a-parar. Fins que va aparèixer la llufa pudent de la culpa en forma de reny: “Si tots els que ara ploren el tancament haguesin anat més al cinema aixo no passaria. Perquè molts d’aquests no hi havien tornat des de l’època del Dante. Per molt que es digui que el cinema és car, només és qüestió d’espavilar-se i buscar les promocions, i sí, les crispetes són cares, però al cine no s’hi va a menjar crispetes. No serà l’últim que tancarà. Aneu-vos-ho baixant tot d’internet. RIP”. L’autor del missatge té raó. De fet, cap dels nostàlgics evocadors de batalletes no va gosar contradir-lo. Però la seva necessitat de llançar la bomba fètida de la culpa contra el públic recorda l’actuació d’alguns alts executius partidaris de socialitzar les pèrdues i privatitzar els guanys.


Quan van començar a tancar llibreries emblemàtiques (Catalònia, Proa, Robafaves) es va donar la mateixa paradoxa: els que més escarafalls feien no les havien trepitjat des del pleistocè. En canvi, alguns que hi anaven sovint penjaven missatges molt crítics amb el seu funcionament. Una altra manera de funcionar és possible. Aquesta setmana els cinemes Girona de Barcelona han tancat amb èxit el seu abonament de barra lliure: pagant 40 euros pots anar-hi tantes vegades com vulguis tot un any, amb una mitjana de 70 estrenes. Destinaran els guanys a digitalitzar la sala gran. És la segona vegada que ho fan, perquè la temporada passada ja van aconseguir els fons per digitalitzar una altra sala i, de retop, van obrir el ventall de públic. Les llibreries també s’espavilen. Busquen, bàsicament, que la gent agafi l’hàbit de trepitjar-les. Anit, a l’antiga fàbrica de botons que ara és la Llibreria Calders, vam estar parlant d’una altra Ànima torturada per la culpa, la de Wajdi Mouawad.

Màrius Serra. La Vanguardia. Columna a Cultura 12/7/14

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma