dimarts, 1 de juliol de 2014

L’art i la totxana

 De totes les esquerdes que la crisi econòmica ha obert en la societat, n’hi ha algunes que no s’apreciaran de debò fins d’aquí uns quants anys. Penso per exemple en el futur de l’art contemporani. Segur que el panorama ha canviat molt, amb galeries tancades, museus sense pressupost, artistes que se’n van a l’estranger i col·leccionistes que no s’arrisquen, però també deu haver canviat des del punt de vista del públic. Ara hi ha gent que s’hi acosta amb més desconfiança, perquè el veuen com una despesa supèrflua, fins i tot cínica, però també hi ha qui se’n serveix per canalitzar la ràbia o denunciar les injustícies.

L’exposició 25% Catalonia at Venice, que es pot veure fins a finals de juliol a la Virreina, permet intuir aquests desajustos entre la realitat i l’art actual, alhora que funciona com a document social i reflexió autocrítica. La principal virtut de la mostra és que neix de la col·laboració entre diversos llenguatges. La idea inicial és de Francesc Torres, que va fotografiar el dia a dia de vuit catalans que estan a l’atur (representants del 25 % del títol) i tenen perfils molt diversos, des de l’immigrant que s’ha quedat sense feina a la titulada universitària que no ha pogut treballar mai. Al seu torn, aquests vuit aturats han triat una peça de la col·lecció del Macba que els ha interessat i l’han acompanyat amb un objecte propi, de casa seva, que els és especial. Finalment, la directora Mercedes Álvarez ha realitzat una sèrie de documentals sobre la seva visita a la Biennal de Venècia, on la mostra es va presentar per primer cop.

El muntatge és valent perquè confronta obres de Carles Pazos o Perejaume amb la vida quotidiana dels aturats. El xoc de realitats propicia la demagògia i el descrèdit, però també noves afinitats inesperades. Un obrer del metall s’entusiasma davant una escultura d’Oteiza; una llicenciada en bioquímica tria el “Cub de condensació” de Hans Haacke. Potser el que resumeix millor l’esperit de la mostra és una escena del documental en què un conservador del Macba, amb guants, treu una peça de Jaume Xifra guardada meticulosament en un estoig i l’ensenya a un dels aturats. Què és? És un tros de totxana que penja d’un filferro. Duchamp hauria somrigut.


Jordi Puntí, El Periódico, 28 de juny del 2014.
Foto: Morceau d', de Jaume Xifra (1967)

1 comentari:

  1. reblogat a http://strikethroughblog.wordpress.com/2014/07/02/duchamp-hauria-somrigut-25-catalonia-at-venice/

    ResponElimina

Entradas populares

Compartir