Per art de màgia

Tenia vuit anys, crec, quan em vaig adonar que la reina d'Anglaterra anava de ventre exactament de la mateixa manera que ho feia jo. Des d'aleshores em preguntava com era que només pel fet d'haver estat nascuda en el si d'una família determinada, se li atorgava un prestigi objectivament injustificat, atès que era tan humana com qualsevol altre ciutadà (incloent-hi les dones de la seva mateixa edat que pul·lulaven pel meu barri i que sovint es vestien amb força més gust i tot). No va ser fins anys després –en llegir La branca daurada, de l'antropòleg escocès James Frazer– que vaig començar a treure'n l'aigua clara. Fa més de deu mil anys, la gent vivia de caçar i recol·lectar i no pensava sinó en termes màgics: el món sencer, per a ells, era una jungla animista. Per guiar-s'hi, es confiaven a aquells membres de la comunitat que semblaven poder controlar la màgia omnipresent: els xamans o bruixots. Aquests xamans passaven els seus coneixements –i per tant la seva autoritat– als fills: d'aquí l'origen del poder heretat. Amb l'adveniment de l'agricultura el poder dels xamans va augmentar, atès que havien esdevingut els únics interlocutors entre el poble i els nous déus que vivien no pas arran de terra sinó al cel, del qual les noves societats agrícoles depenien per sobreviure. I com que la gent ja vivia en pobles i viles que requerien líders terrenals a més d'espirituals, els xamans es van anar convertint en reis i mags alhora. A causa de l'organització cada cop més complexa dels estats i les religions, els dos papers es van anar separant, però no del tot: encara avui es considera que els reis regnen per dret diví i alguns sacerdots (com el papa de Roma o el bisbe de la Seu d'Urgell) conserven funcions polítiques. En fi, l'única diferència entre els xamans preagrícoles i el futur Felip VI és que el pensament màgic d'aquells era propi de la seva època i el que justifica l'entronització d'aquest és un anacronisme tan superflu com inexplicablement persistent.

Matthew Tree, El Punt Avui, 08/06/2014

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma