Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: agost, 2014

El llegat de Jaume Vallcorba

Imatge
La notícia de la mort de Jaume Vallcorba m’arriba mentre llegeixo, aquests dies, una de les joies que ell va publicar: El món d’ahir, de Stefan Zweig. Com a homenatge privat, repasso els títols que he llegit de Quaderns Crema, Sirmio i Acantilado, els seus segells, i m’adono que són molts i molt diversos. Riquer, Coover, Galmés, Maria de frança, Xammar, Monzó, Guixà... Clàssics medievals i narrativa actual, poesia i memòries, autors consagrats i nous valors. Amb el seu ampli catàleg, Vallcorba ha nodrit la cultura del país durant els últims 35 anys. La seva selecció de títols és el reflex d’una mirada humanista, eclèctica, inquieta. Es guiava pel seu gust i alhora sabia detectar les bones idees dels que l’envoltaven. La seva voluntat de crear un discurs cultural a través dels llibres es podria resumir amb aquell vers del seu admirat J.V. Foix: “M’exalta el nou i m’enamora el vell” —i a l’inrevés també.

Com gairebé tothom que en aquest país ha tingut relació amb la cultura, durant uns …

Txarango d'estiu

Aquest estiu els Txarango s’han fet grans. El segon disc sempre és delicat, sobretot quan el primer ha estat un gran èxit. Però ells se n’han sortit. Des que les cançons de “Som Riu” van començar a sonar que es va veure que creixerien. Les van presentar de mica en mica, com qui fa un aperitiu, però el tiberi es va concretar a Sant Joan de les Abadesses el primer dia de maig. Tot un festival, el Clownia, per presentar un disc que des de llavors no ha deixat de rodar ni de créixer. La dotzena de tonades de “Som Riu” són ara cançons d’estiu que desborden carrers i places. Ara fa un mes van arribar al Central Park de Nova York, i segur que continuaran circulant. La que dóna nom al disc és, potser, la més programàtica del txaranguisme. Aquest riu polisèmic els defineix en primera persona del plural. I ho fa en quatre llengües. Perquè, amb la col·laboració dels grups Esne Beltza i Les Ogres de Barbac han incorporat l’euskera i el francès. Els barregen amb el castellà amb la mateixa naturali…

Fer dòmino

Imatge
A Frísia, la província més gran dels Països Baixos, a més de l'holandès es parla el frisó, una llengua a cavall entre l'anglès i l'alemany. En entrar a Ljouwert, la capital, em pensava que els noms dels carrers serien en bilingüe (més o menys com a Euskadi, tenint com té el basc el mateix nombre de parlants com el frisó: mig milió). Però no: els carrers de Ljouwert són en neerlandès, només. Als pobles, la retolació oficial sí que és bilingüe, però en general hi ha poca presència visible del frisó, fins al punt que es té la impressió que o bé als frisons els importa poc el seu idioma o bé que els holandesos han fet uns esforços deliberats per suprimir-lo. Doncs, ni una cosa ni l'altra: el frisó ha estat cooficial amb l'holandès des de fa 60 anys; diversos mitjans de comunicació en frisó són finançats des de l'Haia; i els frisons tenen el dret a fer servir el frisó –que és obligatori a totes les escoles de la província– a tots els jutjats de l'Estat... Encara…

Flors sense violes

Imatge
El divendres dia 1 d'agost, en sortir de l'aeroport holandès de Schipol, vaig topar amb centenars de rams de flors i missatges de condol, tots escampats per terra. La gent caminava a poc a poc al llarg d'aquest desplegament multicolor de dolor; alguns ploraven, d'altres el miraven amb cares de pòquer i uns quants en feien fotos amb smartphones. Vaig trigar uns segons a adonar-me que els rams en qüestió representaven les 298 persones –192 de les quals holandeses– que havien estat assassinades, segurament per rebels prorussos, mentre volaven en un avió civil per damunt del llogarret ucraïnès de Hràbove. Entre les víctimes, hi havia una delegació de la Societat Internacional de la Sida, un bateria d'un grup de rock neerlandès, una coneguda actriu malàisia, un novel·lista australià ídem... Els experts internacionals no van poder accedir a la zona on l'avió es va estavellar fins a quinze dies després de l'incident, i fins i tot ara, segons el diari NRC Handelsbl…

Santa innocència

Imatge
Convergència Democràtica de Catalunya no ha estat mai un sant de la meva devoció política, potser perquè sospito que aquest partit, en el fons, és l'hereu ideològic de Torras i Bages, un regionalista que volia que Catalunya es convertís en un petit jardí endreçadet i ben catòlic. Havent dit això, no es pot negar que Jordi Pujol, el líder de CDC durant 29 anys, ha estat una mena de símbol per defecte del país (també per a molta gent que no hem estat d'acord amb les seves opinions). L'enyorat David Rosenthal –el traductor a l'anglès deTirant lo Blanc, entre d'altres clàssics catalans– solia dir que l'èxit polític d'en Pujol es devia al fet que cada família catalana tenia un oncle que se li assemblava. El que és cert és que en Pujol sí que va aconseguir convertir-se, durant anys i panys, en un polític icònic no només a Catalunya, sinó a tot l'Estat.
També és cert que els governs espanyols de l'època, fossin de dretes o d'esquerres, mai no se'n f…

Feta la llei

Imatge
Julie Sheridan és una periodista i traductora escocesa que viu a –i blogueja sobre– Catalunya. Admet ben honestament que no té cap pretensió d'integrar-s'hi: “Un guiri és un d'aquells turistes que es veuen d'una hora lluny i jo sempre seré així, per molt temps que visqui a Barcelona.” A jutjar pel to del seu blog, el fet que Catalunya sigui catalana li interessa més aviat poc (sol referir-se als indrets locals de què parla així: “Benvinguts al balneari espanyol de Caldes de Montbui!”, i fins i tot el nom del mateix blog – Guiri girl in Barca– omet la c trencada catalana, tot convertint la seva autora en una marinera permanent). Ara bé, aquest blog, com ja hem insinuat, és informal, amè, turístic i gens polític. Va sobtar, doncs, que la setmana passada la Sheridan comencés a piular sobre el procés sobiranista dient que Escòcia és un país i Catalunya no. En ser preguntada per què això era així, va contestar: “Per raons legals.” És un concepte curiós, ja que si fos per ra…

Tràfic d'influències

Imatge
Fa uns anys, l'escriptora escocesa A.L. Kennedy va confessar (a la revista Granta) que no entenia per què molts periodistes volien saber la seva opinió sobre certs temes gens relacionats amb l'escriptura. “És tan absurd preguntar a un escriptor què pensa sobre la globalització com ho és preguntar-li què pensa dels productes lactis”, va dir. De fet, hi ha una tirallonga d'autors brillants les opinions extraliteràries dels quals són més que dubtoses (Céline, Pound, D'Annunzio... i me'n deixo algun). Si hem de jutjar per la plètora de manifestos que apareixen cada cop que els catalans fan quelcom considerat poc espanyol, la humilitat de la Kennedy no està de moda entre els literats hispànics. Després del Manifiesto de los 2.300 (1981) i el Manifiesto por la lengua común de 2008 i Con Cataluña, Con España i Por la justicia social y la razón democrática (ambdós de 2012) ara tenim el manifest Libres e Iguales signat, per cert, per molta de la mateixa gent que va signar t…

Sirgadors d'estiu

Passades les fusions i el mestissatge, aquest estiu ha sortit un disc per a la qual m’invento una etiqueta: música de fissió. El grup que generarà afició a la fissió es diu Los Sirgadors, capitanejat pel cantant i realitzador ampollero Mario Pons. El disc es diu La terra ensomniada i de l’estil ells mateixos en diuen “lo Jota & Blues”. En música, una etiqueta pot arribar a ser mer diminutiu d’ètica, però aquesta no només és escaient sinó que difícilment podríem definir el so del disc d’una altra manera. La versió bluesística del popular “Tio Canya!” o l’extensió a d’altres contrades de la jota ebrenca més popular, la que ve i baixa de Roquetes, són declaracions d’intencions ben clares. Los Sirgadors canten “de Louisiana vinc, de Louisiana vinc, de Lousiana baixo” i ho il·lustren sense GPS: “La Jota mos ve dels moros/ lo blues dels americans/ a mig camí de Bamako/ se van agafar de mans”. Però la cançó de l’estiu d’aquest so J & B es decanta més cap a la B de blues que no pas a …

El Mundial és així

Imatge
El dia 5 d'aquest mes, era a París. Va ser la primera vegada que hi havia fet de turista des que tenia 15 anys i, en un sol dia, vaig visitar la torre Eiffel, l'Arc de Triomf, les Tulleries, Notre Dame, Shakespeare & Company i l'Illa de França. Només aleshores, vaig començar a adonar-me que un ciutadà de cada quatre portava la bandera tricolor a les mans o bé pintada a les galtes, la mateixa bandera que voleiava a força balcons o dalt d'un munt de cotxes. Havent fet un cop d'ull al diari, em vaig assabentar que, aquell dia, França i Alemanya disputaven els quarts de final del mundial. Tot seguit, vaig sentir un bram col·lectiu que omplia mig arrondissement i que provenia d'una plaça propera on s'havia muntat una pantalla gran davant de la qual centenars de banderes tricolors es brandaven frenèticament. (Els bars, cafès i bistros també anaven farcits de gent tricoloritzada.) Per què tanta bandera? Què volia, aquella gent? Al cap i a la fi, com a nació, F…

Tornem-hi

Imatge
Una investigació oficial acaba de revelar que mentre el discjòquei aleshores més estimat de la Gran Bretanya, Sir Jimmy Savile, visitava hospitals públics –sobretot els de Leeds i Broadmoor (aquest, un hospital psiquiàtric)– per raons “caritatatives”, es va aprofitar de l'avinentesa per violar diverses noies (pacients i visitants) i abusar sexualment de desenes de pacients mentre aquests es recuperaven d'intervencions quirúrgiques (al llit), alhora que freqüentava el dipòsit de cadàvers, on jugava amb els cossos i –segons va dir ell mateix a una infermera– els penetrava. Es calcula que devia tenir un miler de víctimes sexuals entre el 1962 i el 2009, la més jove de les quals tenia 5 anys (un nen) i la més gran, 75 (una dona). Les primeres acusacions contra Savile es van fer un any després de la seva mort, el 2012, però és només ara que se n'han confirmat tots els detalls. I com que a Anglaterra hi ha quatre generacions de teleespectadors que vam créixer amb la idea que Sav…

Públic

Imatge
A la seva manera i sense saber-ho, el dramaturg, actor còmic i assagista anglès Alan Bennett acaba d'afegir el seu gra de sorra a l'actual moviment català-valencià-balear a favor de l'ensenyament públic i de qualitat. No ha parlat pas de la persecució de la llengua –que sospito que desconeix–, però sí de la importància de posar fi als privilegis injustos que l'escola privada atorga als seus alumnes (a Anglaterra, però també –dóna a entendre– en qualsevol altre lloc). En un discurs apassionat a la Universitat de Cambridge, a mitjan juny, Bennett va dir: “L'ensenyament privat no és just. Els que hi treballen ho saben. Els que el paguen ho saben. Els que han de fer sacrificis per poder pagar-lo ho saben. I els alumnes que se n'acaben aprofitant ho saben, o haurien de saber-ho; si no, el seu ensenyament no els haurà servit de res.” Justa la fusta: l'ensenyament privat és un catch-22 o paradoxa ineluctable: si ets conscient de la seva injustícia l'has de reb…

Mishima d'estiu

Els Mishima serien, probablement, un dels últims grups que José María Íñigo i José Manuel Pardo triarien per figurar a la seva llarga sèrie de discos de hits d’estiu batejats com les “cançons de benzinera”. Tot i així, aquest estiu he escoltat cançons del seu últim disc L’ànsia que cura fins i tot a les benzineres. Els Mishima han fet quinze anys aquest any catorze i tenen aquella infreqüent virtut reservada als artistes amb més personalitat: ningú els confon amb ningú. El disc pren el títol d’una cançó fascinant. Es diu “La brisa” i té una entrada ben refrescant: “La brisa que t’encisa i eleva, fins a perdre el contacte amb tu mateix”. David Carabèn hi aplica una de les seves clàssiques travessies de vocalista hipotàctic que passa del recitat a la melodia intimista amb rauxes moderades d’acceleració sil·làbica. Aquesta brisa destinada a esdevenir emblemàtica té efectes terapèutics: “l’ànsia que cura no te la dóna cap altre objecte”. Resulta notable que en un any tan necessitat d’ansi…

Oques d'estiu

L’agost és peculiar. Els fabricants de cançons d’estiu pretenen fer l’agost cada cop que la canícula ens aboca a viure de nit. Des dels temps de Georgie Dann aquest és un gènere cobejat, perquè implica molta difusió. Les cerveseres hi aposten amb els seus clàssics anuncis i TV3 ha consolidat una tonada estival, que l’any passat va ser dels Catarres i enguany és de Pepet i Marieta. Però, afortunadament, hi ha moltes altres tonades que també són les cançons de l’estiu. Els Oques Grasses, un grup de set jovenarros osonencs tocats per algun vent semblant a la tramuntana, arrasen des de fa setmanes amb el seu tema “Sexy”, una cançonassa que reggaeja entre ahàs i eh-sandungueres per concloure de manera incontestable que “sexy com tu no hi ha ningú”. Els Oques passegen aquest estiu dos discos molt festers de títols indefinits: Un dia no sé com i Digue-n’hi com vulguis. La seva aposta explora l’absurd amb desvergonyiment i frescor jovenívola, però la meva cançó de l’estiu és una del segon dis…